29 d’abril del 2010

Aquest bloc s'acaba i un altre en comença


Aquest bloc, «Sin prisas pero con pausas», passa a millor vida.

Després de intentar per tots els mitjans de desencallar-el o fer reviure els apunts en un altre bloc, no he trobat altre manera que començar de bell nou. Com sabeu, es va quedar encallat en l'apunt de «Vic» i no hi ha hagut manera de desencallar-el.

Així, doncs, a partir d'aquest cap de setmana del 1 de maig de 2010 queda, substituït pel nou bloc:

27 d’abril del 2010

El Capital humà

El llibret "Para comprender la crisis", de Gabriel Tortella i Clara Eugenia Núñez, ofereix ni més ni menys que el que diu el títol, una descripció clara i intel·ligible del com i el perquè de la crisi. No en faré una recensió; primera, perquè, per 10€, qui hi estigui interessat li surt més a compte compar-el (val la pena), segona perquè tots els temes que s'hi tracten es poden trobar arreu, analitzats sota tots els punts de vista possibles. Tots excepte un: el de la (manca de) reforma educativa. Be, no vull dir que no hi hagi la tira de assaigs sobre el tema, vull dir que no hi ha (si més no, jo no ho he vist) un tractament de l'assumpte com a factor desencadenant de la crisi, en la mateixa mesura en que ho han estat la bombolla immobiliària, la manca de reforma laboral o la bombolla financera, posem per cas.

I es que els autors s'hi refereixen exactament amb aquest terme: la bombolla educativa. La bombolla educativa, junt amb els factors esmentats, i d'altres, serien els que donarien especificitat a la crisi espanyola dins de la crisi mundial. (Potser diríem millor, occidental). ¿Perquè bombolla? Doncs perquè el capital humà està sobrevalorat. El capital humà es el conjunt d'atributs que una persona acumula pel procés de formació educativa. Doncs be, aquest capital, que es certifica per mitjà dels títols acadèmics, te un valor oficial molt superior al real. Ni més ni menys que els habitatges i els actius financers; d'ací que bombolla sigui el nom apropiat. O si ho preferiu, "titulitis":
«El sistema educativo español certifica un determinado nivel de de formación que se corresponde con n años de educación, pero el mercado aplica un importante descuento a la hora de remunerar al graduado, es decir, valora poco el título»
No estem parlant de estimacions subjectives: la tassa de rendiment de la educació superior a Espanya es un 40% superior que la de l'ensenyament secundari, mentre que a la mitjana a l'OCDE es un 80% superior. El perfil salarial dels empleats suggereix que a Espanya, l'experiència vinculada a l'edat, suposa una prima superior a la de la formació, en relació a la mitjana europea. A Finlàndia, el 20% d'els nois de 15 anys assoleixen un nivell d'excel·lència en ciències, que a Espanya només assoleixen el 5%. (Probablement el salt es menor en relació a la mitjana europea, però la dada es significativa).

El llibre s'esplaia en la descripció dels antecedents del sistema educatiu, que te els seus orígens remots en la Llei Moyano de 1857, i més pròxims en la Llei Villar Palasí de 1970, i en la enumeració dels trets característics que han desembocat en el model actual (conegut més o menys per tothom) assenyalant els punts febles d'un model, en teoria modèlic, però a la pràctica desastrós:
«El sistema educativo español garantiza el acceso a la educación, es equitativo e igualitario, pero no cumple su objetivo básico: formar, instruir, capacitar a la población en función de su inteligencia, talento y compromiso con su propia educación, es decir, no genera el capital humano que certifica. El sistema falla a los indivíduos y a la sociedad» (Negretes meves). 
La anterior premissa (l'accés universal a la educació) ha donat lloc a la proclama triomfalista que tans cops hem sentit als nostres polítics: «la de hoy es la generación mejor formada de nuestra historia» però, com diuen els autors, o be no estem tan ben formats, o be, inexplicablement, la economia espanyola no sap aprofitar aquest fabulós capital humà. La raó i la prudència ens fan desconfiar de explicacions conspiranoiques i ens indueixen a concloure que si la economia espanyola no aprofita aquest capital humà es, senzillament, perquè el tal capital no existeix. (O no, en la mesura que se li suposa).

Finalment (no em vull allargar més) el llibre assenyala algunes de les causes concretes i immediates: la progressiva desaparició de les oposicions, l'entrada per mitjà de la cooptació (a dit) la pressió dels sindicats, la famosa funcionarització dels no menys famosos PeNeNes, el clientelisme del partits locals (autonòmics), la eliminació d'un batxillerat exigent.
Sensu contrari, les mesures correctores: control de resultats, probes externes als centres educatius al llarg dels cicles, publicació de dades sobre tasses de ocupació i salaris, en estudis professionals i superiors, per centre i titulació, implantació d'agències de qualitat de l'ensenyament superior per part de organismes independents (no de sindicats i gestors de les pròpies universitats) etc.:
«Si en la crisis de los años Setenta España sentó las bases de un sistema financiero moderno y competitivo internacionalmente, gracias a las medidas de seguimiento y control (...) del Banco de España, hoy se hace inaplazable la puesta en marcha de un modelo similar para el sistema educativo en su conjunto.»
El llibre no ho diu, però a mi em va vindre immediatament per associació de idees: ens cal un Fuentes Quintana de la Educació!      

20 d’abril del 2010

Rebobinant «Puttin' on the Ritz»

L'altre dia, per atzar, va aterrar al meu ordinador el gag «Mori el Borbó» que es, al meu parer (ja se sap que sobre gustos no hi ha res escrit) un dels més reeixits de la gent del Polonia. I no sé ben be perquè (segurament perquè tenia poca feina i encara menys ganes de fer-la) vaig començar a estirar del fil...


Com es sabut, el gag es una parodia d'un altre gag: el que representen Gene Wilder i Peter Boyle, a la pel·lícula de Mel Brooks, «Little Frankenstein», del 1974.


I, com també es sabut, si be la versió de Wilder i Boyle era absolutament genial (se'n han fet adaptacions teatrals) qui havia fet la peça mundialment famosa era el no menys genial Fred Astaire. Però abans de rebobinar fins a Fred Astaire us proposo una paradeta per sentir --i veure-- una versió que jo no coneixía i que em va deixar al·lucinant. Es la personalíssima adaptació que en va fer Taco el 1982. Es d'aquelles versions que (per possar un exemple que em ve ara mateix al cap: el With a Little Help de Joe Cocker) superen l'original amb escreix. (Si hi ha algun fan dels Beatles, on diu "superen" que llegeixi "es diferencien"). 



Ara sí, la següent versió que us proposo es la de Fred Astaire. El número es de la pel·lícula «Blue Skies» de Stuart Heisler (1946). Ah! m'en havia descuidat, la cançó es --com no-- de Irving Berlin, i la escriure i publicar l'any 1929.


El rebobinat s'escampa en un munt de sub-bobines que ja no soc capaç de seguir (ni potser val la pena). Pel seu valor anecdòtic penjo aquesta versió interpretada  per Clark Gable el 1939, a la pel·lícula «Idiot's Delight». Seria, imagino, perfectament oblidable si no fos pel fet curiós de ser l'únic número musical que se li recorda.


I finalment val la pena mencionar, per ser la primera, una de les moltes películes musicals que prenen la cançó com a leitmotiv: «Puttin' on the Ritz», de Edward Sloman, rodada el 1930 i interpretada per Harry Richman.


Segons la Wikipedia, el títol de la cançó deriva de la expressió d'argot "putting on the Ritz" que te el sentit de, vestir a la última moda. Que es tal com cal anar al, sempre elegant, Hotel Ritz.

La lletra aquí, per exemple.

13 d’abril del 2010

Salvador Pániker

L'altre dia, arran de fer un comentari al bloc de Evocacions sobre el «Cuaderno amarillo» de Salvador Pániker, vaig despenjar el llibre, que el tenia a mig llegir des que el vaig comprar fa quasi 10 anys, i em vaig despatxar dient que es un home intel·ligent -i en tant que intel·ligent, divertit- però al que no calia prendre's massa en serio.

Fa bastants anys que soc soci de l'associació DMD (Dret a Morir Dignament) de la qual Pániker va ser fundador i president durant molts anys (no sé si encar ho es). A cada assemblea anual, a més a més de presidir la reunió, solia fer una una xarradeta per motivar el personal i animar els nous socis. Fa temps que no hi vaig (me'n vaig distanciar una mica quan van aterrar els de la delegació de Madrid amb una política molt agressiva) però sempre m'ha despertat simpatia el personatge.

El cas es que, no sé si per mala consciència d'haver fet el comentari a ca l'Evo una mica a la lleugera o perquè ja tenia el llibre a sobre la taula, em va entrar el cuquet de escatir si calia, o no calia, prendre's en Pániker en serio. I em vaig posar a rellegir-el. (Tot i que llegeixo d'una manera un xic anàrquica, no em costa gens saber per on he passat abans, ni que faci 10 anys, perquè subratllo i marco bastant)

Cal prendre's Pániker en serio?
El llibre recull dos anys del seu diari (1993 i 1994) i es va editar el 2000. Tenia 66 anys quan escrivia el diari, 73 quan ho va publicar i 83 actualment. Això ens ajuda a situar-nos.
Els temes que predominen en aquest tros de diari (però en toca molts d'altres) son la música -Bach, sobre tot- la filosofia i l'amor/sexe (no necessàriament en aquest ordre). També la seva relació amb el mon. De fet la filosofia en Pániker, es, sobre tot, qüestionar-se permanentment a si mateix. Es reconeix egocèntric, en un sentit en que no deixem de ser-ho tots: som el centre del nostre mon i només podem accedir a la resta del mon a partir de nosaltres mateixos.

La paraula “mística” es omnipresent en el llibre, juntament amb d'altres (juntes però no barrejades): retroprogesió, budisme, taoisme, relativisme... Es considera religiós, però aquest concepte te, per a ell, un sentit probablement molt diferent al que te per a altres persones: «hay personas que nos hemos dado de baja de toda institución religiosa, no por falta de sensibilidad religiosa, sino por exceso de ella». I una mica més endavant: «la mística -tal como yo la entiendo- se siente casi más a gusto con el ateismo que con la religión». Es considera un «homo religiosus, pero sin creer literalmente en nada». Aquesta aparent contradicció em va recordar el sentit que donava Einstein al concepte de Religiositat còsmica: «mucho más acentuado en el Budismo… Los genios religiosos de todos los tiempos eran admirables gracias a esta religiosidad que no conocía dogmas ni Dios alguno concebido a la manera del hombre» (Einstein: “Mi visión del Mundo”).
Un altre paraula recurrent es “experiència”; el budisme com a religió empírica: «cada individuo debe recorrer su propio camino».. El cristianisme, en canvi, no es una religió de experiència, sinó de doctrina: «ese cristianismo -oficial y oficializado- es una religión para eunucos.».

Es considera relativista i postmodern, però només en la seva faceta de filòsof, no en la de enginyer: «no hay multiculturalidad en las ciencias duras, en este terreno no cabe ser constructivistas posmodernos». Retreu als intel·lectuals de lletres la seva incultura científica i es refereix al famós tema de les dues cultures de C.P. Snow: «tal vez sepan algo de la polémica Sartre-Camus, pero lo ignoran todo de la polémica Frege-Hilbert, por no hablar del desacuerdo entre Einstein y Bohr». S'interessa (suposo que hi te a veure que fa 17 anys estava de moda) per les teories de la complexitat i del caos; la termodinàmica i la “fletxa del temps”. Cita Gödel, Turing, Mandelbrot, Prigogine... També Cantor, Riemann, Hilbert i altres matemàtics moderns.

Societat/snobisme
«Endogamia barcelonesa»: un dia va al casament del fill de Rubert de Ventós, un altre al de la filla de Pere Portabella... Es fa amb els "nois de Sant Gervasi": Maragall, Obiols, Serra... I forma part de la famosa gauche divine del Bocaccio: Jaime Gil de Biedma, Óscar Tusquets, Antonio de Senillosa, Ricardo Bofill, Oriol Regás... «La broma de la "gauche divine" fue un invento de Joan de Sagarra».
«Mi gente son los lúcidos; los escépticos con sentido del misterio». «Conversar es saludable, lo complicado es encontrar con quién. Porque, descartados los intelectuales petulantes, los egóticos que sólo se escuchan a sí mismos, la gente con dinero y sin cultura, la gente con cultura y sin feeling, ¿quién queda?».
  Assumeix amb elegància però sense masses problemes de consciencia, que va néixer amb la flor al cul, de la qual cosa no en te, evidentment, cap culpa.  «Es, por cierto, una situación que nunca acabo de digerir, la de encontrarme en el bando afortunado».

Música
La va mamar de sa mare. Als cinc anys tocava el piano i poc o molt no ha deixat de fer-ho. Bach i jazz sobre tot. També List, Mozart i molts d'altres (però no Mahler ni Wagner, l'exaspera la lentitud). Moderns? Stravinski, Bartók, Ravel, Debussy... «¿Ópera?: hasta Mozar, bien, después olvídate».

Amor/sexe
Per a ell son indestriables i els viu amb intensitat i profusió. No dissimula ni amaga les moltes relacions que ha tingut, però tampoc en fa morbo ni ostentació.

Escriure
 Català atrapat en la llengua castellana, enveja els escriptors castellans que «no tienen mis problemas de hibridismo lingüístico». Es sent, diu, ciutadà del mon: qui només te una llengua es com qui no en te cap.

El germà
No hi ha sintonia, admet que tenen punts en comú però li sembla, en molts aspectes, un farsant: «una mala mezcla de profundidad y falsedad». «Mi hermano dice estar en contra del Sistema… No existe El Sistema (…) lo que hay es una colección de subsistemas borrosos».
Frases
  • Pluralismo es andar por la vida sin absolutos; esto es lo que uno llama “mística”.
  • La vida es un suceso carente de significado.
  • ¿Qué diablos significa estar al día?
  • Escribir es un verbo intransitivo.
  • La parte femenina de mí mismo...
  • La realidad me infunde demasiado respeto como para que se me ocurra buscarle un fundamento último.
Així, doncs, ens el podem prendre en serio? Doncs deu ni do; jo crec que sí. Mols altres que passen per seriosos, vists de la vora, son força més fantasmes.

    7 d’abril del 2010

    Probablement Deu no existeix... ¿o sí?

    Hi ha dues grans qüestions per les quals hom es pot plantejar la existència de Deu: qui (o què) ha creat el mon, i quin sentit te la vida. Aquí em vull referir a la primera.

    De la Il·lustració ençà, la qüestió sobre si el mon necessitava de la figura d'un creador ha passat per alts i baixos. Una de les respostes més contundents la va donar Pierre-Simon Laplace a Napoleó quan aquest li va preguntar perquè Deu no apareixia en el seu llibre Méchanique céleste: «Sire, je n’ai pas eu besoin de cette hypothèse» ("Senyor, no he necessitat aquesta hipòtesi").

    Però aquesta confiança dels científics en la ciència, com a font de explicació última del mon, va trontollar al primer terç del segle XX, precisament de la ma d'alguns dels científics que varen protagonitzar la gran revolució contemporània de la ciència: la formulació de les teories de la relativitat i de la mecànica quàntica. Des de Einstein, que amb una posició una mica ambivalent va donar peu a que ateus i creients es disputessin la seva herència, fins a Eddington, Heisenberg o Schrodinguer, de reconegudes inclinacions místico-filosòfiques, van ser bastants, i bastant prominents, els científics que cercaven un sentit transcendent a vida. A la segona part del segle XX, en canvi, va tornar a predominar la postura escèptica de Laplace o fins i tot bel·ligerant, en la línia de Jacques Monod o Stephen Hawking, per no parlar de Richard Dawkins.

    Però vet ací que en les dues últimes dècades la qüestió sembla haver donant un tomb. Com més s'han anat estudiant les condicions imprescindibles per a un univers viable --entenent per viable aquell capaç de donar lloc a galàxies, estrelles, planetes i éssers vius-- més evident s'ha fet que aquestes condicions constituïen un cúmul de casualitats que el feien altament improbable. Es el que se n'ha dit "ajust fi" de les propietats i paràmetres de l'Univers. Veiem algunes d'aquestes improbables casualitats:

    La planitut de l'Univers
    El primer problema que va presentar l'anomenat model estàndard era el de planitut o densitat crítica. El univers actualment observat te una relació "Ω", entre la densitat actual i la densitat crítica, sensiblement igual a 1. Això vol dir que es pla o molt aprop de ser pla. Però donat que la expansió de l'univers amplifica qualsevol desviació respecte de la densitat crítica, això implica que quan l'univers tenia una edat de només 1ns (una mil-milionèsima de segon) la densitat havia de ser igual a la crítica amb una precisió millor que 1 / 10-24 .Quelcom inimaginable. Altrament l'univers hauria col·lapsat o s'hauria diluït molt abans de poder formar galàxies i tot el demés. Val a dir que en aquell instant ja s'havia produït la "inflació", que en teoria explica el planxat de l'univers, però no està clar el perquè aquesta inflació va tenir el ritme i la duració justa per produir la planitut primordial. Per acabar-ho d'adobar, les últimes observacions ens diuen que la expansió de l'univers s'està accelerant (línia vermella del diagrama) per mor de una, mal coneguda, "energia fosca" o "constant cosmològica", i que això està succeint des de fa uns 5.000 milions d'anys. A més a més, aquesta Ω te un mínim de 3 components: la matèria corrent (bariònica) la matèria fosca i la energia fosca. El perquè just en aquest moment de la historia de l'univers els tres components sumen 1 es una casualitat notable, de la qual no en coneixem cap raó específica.

    La nucleosíntesi del carbó (i altres elements pesants)
    La nucleosíntesi es el procés per el qual es formen els elements a partir de components més lleugers. En el univers primordial es varen formar l'hidrogen i l'heli (i petites quantitats d'altres elements) mentre que a l'interior dels estels es van formar, i encara es formen, els elements pesants com el carbó i l'oxigen, que son fonamentals per a la vida. El nucli de carbó es forma a partir d'un nucli de beril·li + un de heli (aquí ho expliquen de forma molt gràfica), mentre que si al nucli de carbó li afegim un altre nucli d'heli (també anomenat partícula alfa) obtenim un nucli de oxigen. Això no tindria res de extraordinari si no fos per la conjunció de casualitats que ho fan possible: 1) la alta inestabilitat del nucli de beril·li (es desintegra en 2.6·10-16 segons) fa que la formació de carbó sigui prou lenta com per donar temps a que una part es converteixi en oxigen (altrament tota la matèria es convertiria en carbó i aquí s'acabaria la historia), i 2) la formació del nucli d'oxigen es molt improbable, perquè l'energia d'un nucli excitat d'oxigen es inferior a la combinada del carbó + l'heli; a poca energia cinètica que aporti la partícula alfa es produeix un rebot i no hi ha unió. Però donat que, a diferencia del beril·li, el carbó es molt estable, al llarg dels milions d'anys que te la vida d'una estrella, l'oxigen s'acaba formant ¡sense, però, arribar a esgotar el carbó!. Així, doncs, la primera casualitat fa possible que s'arribi a formar carbó, mentre que la segona impedeix que tot el carbó es transformi en oxigen.

    I mes...
    Hi ha bastants més casualitats però ens allargaríem massa (i la majoria d'elles superen el meu nivell en ciència i matemàtiques). Potser la mare de totes les casualitats es el valor --i la relació entre elles-- de les masses de les partícules fonamentals i les forces amb que interaccionen. El famós enllaç o "pont" d'hidrogen, per exemple, responsable de que l'aigua sigui líquida, el gel floti o la doble hèlix de DNA es mantingui cargolada, n'és una conseqüència. Per no parlar, en fi, de les dificultats per explicar passos difícils en la evolució de la vida, en que alguns han trobat l'argument definitiu del disseny intel·ligent. 

    Es possible que s'acabi trobant explicació per algunes d'aquestes casualitats; també es possible que, ben al contrari i com ha passat més d'un cop, coses que semblaven fàcils d'explicar (recordem Laplace) resultin cada vegada més complexes. ¿Aquestes casualitats i aquests fets, no suficientment explicats, son un argument per creure en l'existència de Deu? Òbviament, això depèn de cadascú. La hipòtesi Deu te l'avantatge --si ho voleu veure així-- de que d'una tacada "resolt" tots els problemes. Tots menys un, es clar: ¿com i per què es va crear Deu? Si aquesta idea us neguiteja, seguiu la recomanació de Dawkins: deixeu de preocupar-vos-en i gaudiu de la vida ;-)

      Richard Dawkins, amb una escriptora i una periodista, davant unautobús de la campanya
    Alguns enllaços:
     Cosmologia
    Ajust fi
    Model_Lambda-CDM
    Inflació Wiki
    Inflació NASA
    Diseny intel.ligent
    Diseny intel.ligent en anglès (més complert)

    Paraules clau:
    Ajust fi, Principi antròpic, Constant cosmològica,  WMAP, model Lambda-CDM, complexitat irreductible.

    1 d’abril del 2010

    No es un mon per a vells

    Ahir, tot llegint l'article del Joan Barril «Tots som de cartró», a propòsit de l'apagada analògica, gaire be podia avançar l'escena que vindria a la tarda. Amb prou feines acabats de dinar, sento trucar la Nora (li conec la manera de trucar), la veïna del 6è. Es una senyora vídua, de més de vuitanta anys, llargs, que viu sola. Sense donar-me temps a saludar-la, amb la veu trencada i mig plorosa, m'agafa del braç:  

    --Toni, ja sé que m'agafaràs mania i quan em vegis em fotràs escales avall, però es que no sé que he fet amb la tele i ara em surten unes lletres que no sé que diuen....
    --Tranquil·la, dona ara...-- Nerviosa i atabalada no em deixa parlar.
    --No et pensis; que abans de molestar-te he fet venir el de la botiga, i m'ha posat una capsa a la tele del quarto, però ara, la del menjador... Ai mare, perquè nostre senyor no s'hem va emportar quan va morir l'Agustí? Què hi faig jo en aquest mon, pobra de mi...?

    S'atabala, em prou feines hi sent i el que sent no ho entén. L'agafo i ens en anem cap a casa seva.

    Dit en poques paraules i per no allargar-me: a aquesta pobra dona li ha caigut el mon a sobre. Més ben dit, no li ha caigut, li han abocat. Te un televisor de 4 o 5 anys, que va comprar el seu marit abans de morir, amb TDT, i un altre d'antic, al quarto. El primer te un comandament ¡amb 25 o 30 botons! Fins ara només li calia saber engegar i parar, i seleccionar el canal amb els 9 botons numèrics, tal com feien amb l'Agustí, però ara, tant aviat li surten els canals de la radio com els analògics amb «unes lletres què no sé que diuen... ¡ai senyor!» Al quarto es pitjor: intento fer-li entendre que ha d'engegar amb el comandament antic i llavors buscar el canal amb el comandament nou de l'adaptador de la TDT, «ara be, si et surt aquesta pantalla estranya, prem aquest botó que diu "exit"»... en fi, un veritable drama. En Joan Barril ho descriu perfectament:
    «...quan la tecnologia es nodreix dels hàbits de consum massiu, algunes persones no poden seguir i es van quedant aïllades i fins i tot estigmatitzades. Envoltats de manuals d’instruccions impresos en lletra minúscula i redactats amb l’argot més incomprensible, ¿no els estem dient a aquests avis supervivents de tantes coses que també ells seran només ciutadans de cartró?»
    I més endavant acaba:
    «La fi no sempre justifica els mitjans, sobretot quan aquests mitjans estableixen una clara frontera entre els nous invàlids i els que encara arribaran al pròxim invent. Després, els nous apòstols de la tecnologia punta es lamenten de l’anomenada «bretxa tecnològica». En la seva facúndia, no admeten que sobre aquesta bretxa s’han oblidat de construir ponts.»
    Ahir vaig sentir dir a un d'aquests fatxendes, a què es refereix Barril, que:
      «Al adelantarnos dos años a Europa, además de crearse más de 40 mil empleos relacionados con la TDT, España se ha convertido en un referente tecnológico.»
    Tal com ho llegiu, som un referent a Europa... ¡en bastir falles i decorats de cartró-pedra!. Els trens de rodalia no funcionen però tenim "Aves"; som capdavanters en fracàs escolar però quasi tots els nens tenen ordinador; no tenim tecnología propia però "ens avancem 2 anys" quan es tracta de importar-la. Això sí, l'esforç ha valgut la pena: feu un recorregut pels quaranta canals i escaig que teniu a la vostre disposició i ho podreu comprovar. "Noi, enchega la tele".

     I have always wished that my computer would be as easy to use as my telephone. My wish has come true. I no longer know how to use my telephone.
    - Bjarne Stroustrup, the designer and original implementer of C++

    20 de març del 2010

    El mundo y sus demonios

    Aquest matí em truca el meu fill petit:

    -Papa, us fa res si vinc a dinar?
    -Ja saps que no.
    -Molt be, digues-li a la mama que vindré cap a quarts de dues.
    -D'acord. Per cert, F. oi que tens un llibre meu d'en C. Sagan?
    -Com es diu?
    -..."El mundo y sus demonios", em sembla.
    -A veure... humm... es un que es veu un misto encès al llom?
    -Exacte!
    -Vaja, t'ha donat pel Sagan, ara?
    -Be... l'altre dia tenia una discussió amb un amic...
    -Per Internet, oi? Ha, ha, ves alerta, a veure si t'haurem de portar al ludòpata, ha, ha...
    -Menys conya, que soc ton pare!
    -"Vale", "vale", jo només ho deia... "vinga", fins després.

    La discussió va sorgir l'altre dia a ca la Vaca sorda. En Criteri sostenia que Carl Sagan "va promoure l'estudi dels misteriosos cercles dels camps de blat". No m'hi vaig voler posar "flamenco" perquè no tenia el llibre a ma, però vaig recuperar una dada de la Wiki on es deia que Sagan negava qualsevol evidència en aquest sentit. Efectivament, no només ho nega sinó que al llarg de 5 pàgines explica abastament, amb dades i noms,que tot va ser un seguit de bromes i enganys. No obstant l'aclariment, en Criteri em contra-argumenta:
    "Internet té això a vegades, a qui fas cas? Jo no et contradic Brian...ni et deixo de contradir. Que sabem nosaltres?"
    Eus aquí la mare de totes credulitats: si Internet ho diu, perquè no ha de ser cert? ¿Per què hauria de creure que el que tu dius que ha dit Sagan es més veritat que el que diu Internet? "Què sabem nosaltres?" Abans, la impremta donava una pàtina de versemblança (recordo un mestre que ens deia "llegiu!, llegiu encara que siguin tebeos!, si més no, no tenen faltes d'ortografia"). Però ara que hi ha pàgines a Internet tan pulcrament editades i amb aquests tipus de lletres tant polits... ¿qui diria que diuen mentides? Doncs en diuen!, i moltes més per metre quadrat que no pas els llibres de sempre. Si el pobre Carl Sagan aixequés el cap es tornaria a morir del disgust.


    Quin es doncs el criteri per destria el blat de la palla? No hi ha un eina senzilla, com aquests detectors de mentides que surten a les pel·lícules, però hi ha un eina que utilitzada de forma racional es gaire be més potent: es diu pensament crític. L'enllaç us ho aclarirà una mica (i si teniu la paciència de seguir els enllaços en castellà i anglès i termes associats, millor que millor).

    Però la Wikipedia tampoc fa miracles (i també conté errors), així que veiem-ho amb un exemple pràctic: el que va dir Carl Sagan sobre els cercles de cultius. D'una banda tenim el text (ambigu i confús, de manera interessada) que va trobar el Criteri a Internet; d'un altre les pàgines escanejades del llibre del mateix Sagan. Quina es la diferencia?:  la fiabilitat de la font. En el primer cas, una pàgina d'autor desconegut, que diu... que insinua... que Sagan va dir, que... De l'altre un llibre amb el seu copyright, la seva editorial, el seu ISBN. No hi ha color, oi que no?

     Però tampoc es tan senzill, encara. En primer lloc perquè no sempre tenim a ma proves concloents com en aquest cas. Però sobre tot per una cosa que semblaria impossible si no fos real com la mateixa vida: la gent s'aferra amb més força a una mentida edulcorada que a una veritat nua. I es tan fàcil edulcorar les mentides...! A la pàgina 266 d'aquest mateix llibre ens diu en Sagan:
    Una de las lecciones más tristes de la historia es esta: si se està sometido a un engaño demasiado tiempo se tiende a rechazar cualquier prueba de que es un engaño. Encontrar la verdad deja de interesarnos. El engaño nos ha engullido. Simplemente es demasiado doloroso reconocer, incluso ante nosotros mismos, que hemos caído en el engaño.
    I unes línies més endavant es refereix de nou als cercles de cereals:
    Como describí antes, los bromistas británicos confesaron haber hecho «círculos en los campos de cultivo», figuras geométricas que aparecían en los sembrados. (...) sin embargo, ni siquiera cuando confesaron como lo habían hecho cambió la opinión de los creyentes. Arguïan que podía ser que algunos círculos fueran un fraude, pero que había demasiados y algunos pictogramas eran demansiado complejos.
     Be, em sembla que tot el comentat pot ser bastant il·lustratiu. Per descomptat que no convencerà els creients més recalcitrants, que continuaran aferrats a les teories conspiratives, però, si més no, ens quedarem amb la consciència una mica més tranquil·la: no podreu dir que no esteu avisats. ;-)

    Deixeu-me encara enganxar-vos una última pàgina escanejada del llibre d'en Sagan. Es la pàgina 232 i 233 on resumeix en un quants punts les "herramientas para el pensamiento escéptico"  
    Diu: «El pensamiento escéptico es simplemente el medio de construir, y comprender, un argumento razonado y -especialmente importante- reconocer un argumento falaz o fraudulento». Aquests punts valen el seu pes en or.

    8 de març del 2010

    Ramoneda y la hegemonía conservadora

    Denso artículo de Josep Ramoneda en el suplemento Domingo de El País de 07/03/2010. Leído de corrido hay el riesgo de confundirlo con uno de tantos artículos de retórica huera. No lo és, y para ponerlo de relieve me he permitido aislar una docena de frases fuera de su contexto. No para sustituir la lectura del artículo -que conviene hacer de forma íntegra y sosegada- sino para ver con mayor claridad, primero algunos árboles principales, y luego, el bosque. Y la conclusión -el bosque- es que la España democrática (y con ella Catalunya) es y ha sido en todo momento conservadora. La supuesta mayoría progresista que entregó el gobierno a Felipe González en 1982 no fue más que una mentira piadosa que nos contamos a nosotros mismos; ni la sociedad ni el partido socialista quisieron nunca ser realmente de izquierdas. Mucho menos el partido socialista de Zapatero que renunció a la cultura de la redistribución por la cultura de la productividad. Y esto es así, en definitiva, y no puede ser de otra manera, porque «el miedo a perder posición» es conservador.       

    • La última palabra la tiene una mayoría de jueces emanada de la derecha.
    • La izquierda tiene el gobierno pero los poderes reales los tiene la derecha.
    • La izquierda no ha sido capaz de construir una hegemonía social real
    • Los socialistas cedieron gran parte del poder económico público al sector privado
    • En la justicia no ha habido reformas estructurales de fondo
    • Las inercias gremiales que le dan a la justicia una base indefectiblemente conservadora.
    • Felipe González tuvo que asumir un marco de orden y de bienestar
    • Las clases medias españoles una vez consolidadas, fueron un excelente terreno abonado para la hegemonía conservadora.
    • Zapatero no tocó ninguno de los poderes reales.
    • Zapatero entró directamente en la lógica económica dominante: de la cultura de la redistribución a la cultura de la productividad
    • La lógica económica dominante abre la vía de dos nuevas líneas de conflicto: entre autóctonos y extranjeros, entre empleados y desempleados.
    • España es más conservadora porque el miedo a perder posición se ha extendido

    28 de febrer del 2010

    El suicidi pot ser una elecció racional

    Avui portava al cap parlar de l'escola. Al veure que ja ho ha fet en Jordi Marron a la vaca no m'ha semblat que fos bona idea insistir en el mateix tema (tot i que no te res a veure la idea que jo duia al magí amb la que ell ha desenvolupat) però el que (tot fent el repas dels blogrolls del marge) m'ha fet canviar de parer ha estat l'article que el filósof Julian Baggini publica avui amb el mateix títol que jo li he manllevat: "Suicide can be a rational choice". Amb l'ajut del Google tranlator n'he fet un extracte:

    D'antuvi, Baggini es fa la pregunta central: «¿és moralment justificable ajudar a algú, que és un malalt terminal, a una mort que ell ha decidit?». Però abans d'entrar en l'argumentació de les possibles respostes fa una consideració: del que la majoria de la gent parla, quan es planteja la qüestió, es dels «efectes secundaris i les conseqüències no desitjades», més que de suïcidi assistit mateix. Es dir, no es discuteix tant sobre el moll l'os de la qüestió com de coses tals com la confiança (o desconfiança) en la bona praxis d'els metges, la necessitat de protegir els vells en front de coercions interessades o, àdhuc, en front d'un estat suposadament massa procliu a càlculs freds i economicistes.

    Posar el focus en aquestes conseqüències col·laterals perverses no es en absolut injustificat -diu Baggini- però, afegeix, «si hem de debatre el tema de manera seriosa, la discussió s'empobreix si no enfrontem el nucli de la qüestió moral: ¿fins a quin punt hauríem de respectar el desig d'un ésser humà de posar fi a la seva vida abans del que és necessari?».
    «Aquesta és una qüestió profundament incòmode -continua. De fet hi trobem encapsulades dues de les més grans preguntes que ens podríem fer: a) ¿Puc triar el moment i la manera de la meva pròpia mort? i b) ¿pot algú ajudar-me a posar en pràctica aquesta decisió? La primera es refereix a la nostra responsabilitat, en última instància, en vers nosaltres mateixos, la segona a les nostres responsabilitats, en última instància també, en vers els altres».
    Després d'unes digressions sobre el pensament de filosófs com Sartre o Camus, ens diu que la sola idea de que podem posar fi a la nostre pròpia vida ens provoca una gran ansietat, però que al mateix temps (o a continuació) ens presenta la possibilitat d'arribar a la conclusió de que la mort és a vegades preferible a la vida.
    «Estic convençut que molts troben aquest pensament tan preocupant que simplement el negaran de pla. Així, per exemple, argumenten que qualsevol que cregui que per a ell la mort es desitjable ha d'estar equivocat. [Creuen] que [els suïcides] estan deprimits però no s'en donen compte, o que estan equivocats sobre el que el futur els pot deparar. Això és profundament paternalista en vers els molts homes i dones que han decidit que la vida, en condicions terminals, no val la pena de ser viscuda. Dir que estan equivocats és dir que nosaltres som millors jutges del valor de la seva vida del que ho són ells mateixos. Això no és compassió, sinó arrogància».

    Continua l'argumentació dient que el fet de que algú decideixi que no vol seguir vivint, o que no creu que li valgui la pena viure en les seves particulars circumstancies, es una decisió personal i autònoma que de cap manera implica que altres persones, en idèntiques circumstancies, hagin de decidir o pensar el mateix. Aquest punt -la autonomia- em sembla dels més rellevants. De cap manera se li pot oposar un suposat fracas de la societat o una mena de dilució de la responsabilitat personal en la col·lectiva:
    «Altres afirmen que cada suïcidi representa un fracàs de la societat per establir les condicions que fan la vida suportable. Però, fer d'un suïcidi la responsabilitat d'altres, nega la responsabilitat que cada un de nosaltres té per a sí mateix. Aquesta resposta també és una forma simplista d'evitar tenir en compte que de vegades el suïcidi pot ser realment una elecció racional, que és precisament la possibilitat que crec que ens resulta més difícil de tolerar».
    L'article es bastant més llarg però no m'he volgut allargar gaire. Hi ha un parell de punts que m'han semblat particularment incisius. Un, pel que fa al judici de intencions: el suïcida en realitat no vol morir (o no sap el que vol o està deprimit, etc.) Com diu molt be Baggini, això no es compassió, sinó arrogància. Un altre, el de l'autonomia personal: ningú -ni l'estat- està en condicions d'arrogar-se la superioritat legal o moral de decidir, per mi, el que a mi em convé.

     --------------
    Nota: he vist que en algun bloc vehí apareix un enllaç a aquesta entrada (?!) Els asseguro que jo no he possat cap enllaç en lloc. (Si algú sap què estic fent malament i m'ho vol explicar, li quedaré agraït).

    20 de febrer del 2010

    En homenatge a Krahn

    Ha mort Fernado Krahn, il·lustrador de la ciència

    El dijous passat, dia 18, va morir el dibuixant Fernando Krahn, il·lustrador de La Vanguardia des de feia 26 anys. Gràcies a ell, en certa manera, jo vaig re-descobrir el vell diari. (Clicar el dibuix per engrandir)

    El meu pare es va de-subscriure de La Vanguardia arran del cas Galinsoga (el 1959) però va continuar comprant-la cada dia al quiosc --tampoc hi havia gaire per escollir. Per a ell comprar la Vanguardia era quelcom ineludible, com afaitar-se, o prendre's el cafè de bon matí. Jo vaig heretar l'addicció a comprar el diari cada dia; però ja no era La Vanguardia (que per a mi estava indissolublement associada al régimen) sinó qualsevol altre.

    Be, no exactament qualsevol altre, sinó el que en cada moment a mi em semblava menys proper al tal règim i els seus hereus. Així, vaig anar passant pel Tele-eXprés de l'Ibañez Escofet, l'Avui d'en Josep Faulí, El Diario de Barcelona d'en Tristán La Rosa, El País d'en Cebrián (que vaig estimar i odiar no sé quantes vegades)... Fins que un bon dia - als darrers 80s- vaig descobrir que, els dissabtes, La Vanguardia, publicava unes pàgines de ciència força interessants (que més tard es van convertir en un excel·lent suplement) il·lustrades amb uns dibuixos encara més interessants. Era l'època d'en Lluís Foix --i més endavant d'en Joan Tàpia-- i vet-ho aquí, que ja no era el portaveu de la dreta més carrinclona, sinó que s'havia convertit en un diari modern i progressista. La historia més recent ja la coneixeu tots: l'any 2000, al carrer de Pelai van desembarcar els prenafeta's boys i li van dir al conde de Godó que si s'havia begut l'enteniment i que, què era això de fer-li el joc a l'enemic. Des les hores un altre cop m'he de veure com ànima en pena, vagant del País al Periòdico i del Periódico al País, perquè, com diu la copla, ni contigo ni sin tí tienen mis males remedio.

    Però m'he anat del que volia parlar, que era del malaguanyat amic Krahn. Nat a Xile el 1935, s'en va exiliar quan la dictadura del Pinochet, i, per sort nostra, es va establir a Sitges, on ha viscut fins a la seva mort. La ciència i el surrealisme son dues coses per les que --cadascuna al seu lloc-- sento debilitat, i en Krahn sabia combinar-les perfectament. No sé si perquè tenia formació científica, o perquè tenia una extraordinària capacitat per copsar les indicacions d'en David Jou, Vladimir de Semir i d'altres periodistes científics, feia un dibuixos que eren, no ja només el complement perfecte dels texts, sinó gaire be ciència en sí mateixos. Fins a tal punt que, de vegades, quasi be semblava que els propis texts quedesin en un segon pla.
       
    _____________________________________

    Otrosí: Ja m'he perdut del tot

    Avui, al quiosc, quasi be tots els diaris duien a la portada, i de forma destacada, la foto d'un paio --a qui no conec de res-- que diu que demana disculpes pels seus embolics de faldilles i que "no descarta tornar al golf aquest any". (??!)

    Sempre he sostingut que si tothom va en un sentit i tu (com el boig de l'autopista) vas en sentit contrari, el que va errat ets tu. Es doncs evident que qui va errat soc jo. No pot ser que, de cop i volta, tota la premsa s'hagi tornat groga, no pot ser que tot hom s'hagi tornat grillat, no pot ser que m'hagin abduit i estigui visquen a la Amèrica profonda sense haver-me'n adonat. Així, doncs, soc jo qui s'ha perdut, i el primer pas es admetre-ho.

    17 de febrer del 2010

    La naturalesa humana i els partits politics

    Segurament coneixen la faula de l'escorpí i la granota. Fins i tot potser algun cinèfil la recordi explicada per Mr. Arkadin:

    Un escorpí volia creuar el riu i li va demanar a la granota que el portés a l'esquena. La granota s'hi va negar, doncs l'escorpí podia matar-la. «Això no tindria cap lògica -li va dir l'escorpí- perquè si et pico tots dos ens enfonsarem». La granota s'hi va avenir, però quan eren en meitat del riu la granota va sentir la picada mortal. «Això no te cap lògica», va exclamar la granota. «Ho sé -li respon l'escorpí- però no he pogut evitar-ho, està en la meva naturalesa».

    Hi ha qui pensa que els humans, a diferencia dels altres animals, no estem tan determinats per la nostra naturalesa. Això pot ser cert, o parcialment cert, en determinades esferes de la nostre conducta, però en d'altres, diguem-ne més primàries, l'instint de supervivència mana. De fet, la faula -com totes les faules- només te sentit si la pensem en termes humans; cap granota es plantejaria, ni per un moment, la possibilitat de que l'escorpí es comporti en forma diferent a com li mana la seva naturalesa.

    Posem-nos en el cas de gent que s'enrola en empreses per motivacions bàsicament idealistes com, per exemple, sindicalistes, religiosos, polítics, etcètera. Generalment aquestes opcions es prenen a la joventut, i la manera com s'evoluciona i es madura pot ser molt diferent en cada cas. Però una cosa es comú i inevitable: conforme va passant el temps la tornada enrere es cada cop més difícil. Sobre tot si el subjecte en qüestió no te una posició sòlida, anterior, a la qual tornar en cas de necessitat. Un exemple fàcil: la majoria de polítics de la transició tenien una carrera feta abans d'entrar en política; en canvi, en la actual generació de polítics, n'hi ha molts que no han fet mai res més. Jo crec de bona fe, i en qualsevol cas els concedeixo el benefici del dubte, que la majoria d'aquestes persones tenen, com a idea primera, el servei a la comunitat. Però, ¿què passa quan cal escollir entre el servei als demés i la supervivència pròpia?

    Totes aquestes cabories en venen al cap fa dies arran de de la tant anomenada desafecció de la ciutadania per la política. Els politics, que no son tontos, saben el motiu de la desafecció: es el que s'ha vingut a anomenar partitocràcia. Els partits politics han esdevingut màquines que es retroalimenten al marge de les necesitats de la societat, a la qual haurien de servir; que segresten les institucions democràtiques en benefici propi i que es regeixen pel principi leninista de centralisme democràtic (més centralista què democràtic). Els politics saben quin es el problema, i saben quines serien algunes de les sol.lucions. Una d'elles, per exemple, eleccions amb llistes obertes, en les que el politic hauria de defensar la seva candidatura davant dels electors i no davant del comité electoral del partit. El politic això ho sap i, com l'escorpí, sap que si fos capaç de dominar la seva naturalesa, i no clavar l'agulló a la granota -en aquest cas, a la societat- arrivaria a l'altre riba del riu sa i estalvi. Però tot i saber-ho, el politic (l'escorpí) no pot anar en contra de la seva naturalesa: s'agafa a la llista tancada, es a dir, al secretari general, es a dir al partit, com a forma de salvació personal, i traiciona la societat que li faria confiança (i el menaria a l'altre riba del riu).

    En Josep Maria Colomer, que presidia la comissió d'experts per a la llei electoral, ho va resumir així després del fracas:
    La ponència parlamentària per a la Llei electoral de Catalunya s'ha dissolt sense resultats. No és cert que, com han declarat, el problema principal hagi estat el repartiment dels escons en el territori. Des del primer moment, quan vàrem començar a treballar la Comissió d'Experts, fa quasi tres anys, fins ara, el principal obstacle ha estat la substitució de les llistes tancades i bloquejades per alguna forma de vot que permetés que els electors triessin no només un partit sinó també alguns candidats individuals.

    Els partits polítics estan tancats en ells mateixos i als que controlen l'organització els fa pànic que els ciutadans puguin intervenir en la selecció dels seus representants. S'ha perdut una oportunitat no només de millorar la qualitat democràtica del sistema polític de Catalunya. També s'ha demostrat que el Parlament és incapaç d'autogovernar-se, és a dir, de fer la llei que reguli la seva pròpia elecció. Si no poden governar-se ells mateixos, per què demanen més poders d'autogovern?

    12 de febrer del 2010

    Economia i economistes

    Ahir parlàvem amb en Criteri de economia i de economistes. D'antuvi hi va haver un mal entès però em sembla que finalment ens varem entendre: una cosa es l'economia, que en tan que ciència no és ni bona ni dolenta, i un altre la praxis econòmica, que pot ser més o menys encertada o més o menys perversa. I el mateix es podria dir -afegia jo- respecte qualsevol altre ciència: pel fet de que hi hagin metges o advocats pocavergonyes no direm que la medicina o el dret son disciplines perverses. I acabàvem la discussió referint-nos a economistes concrets. Ell me'n citava un -Niño Becerra- i jo n'hi recomanava dos com a exemple de economistes assenyats i amb un elevat sentit de l'ètica: John K. Galbraith (del que ja he parlat en altres entrades) i Joseph E. Stiglitz.
                                                                                        

    Vaig pensar després que en lloc (o a més a més) de parlar-li de economistes d'àmbit mundial podia haver-n'hi citat de més propers, que també n'hi han. I vet-ho aquí que, avui, el senyor Cuni ens sorprèn amb una tertulià extraordinària amb quatre dels més destacats economistes amb càtedra a Catalunya; entre ells, el que sembla gaudir de les preferències d'en Criteri. Jo no m'atreveixo a pronunciar-me en favor d'un o altre perquè em sembla que tots quatre son molt bons en la seva disciplina i a tots quatre els hi suposo una gran categoria professional i ètica. (I tampoc hi entenc un borrall com saber qui va més encertat). La tertúlia ha quedat dividida en tres vídeos, que enllaço a continuació. (He eliminat les imatges):

    1. Primera part 
    2. Segona part
    3. Tercera part

    El que sí que es fa evident, al marge del discurs tècnic, es el tarannà de cadascú. El Niño Becerra, més epatant, més catastrofista, si voleu, reitera la seva tesis de que el problema es de fons, d'abast global a l'escena internacional, i que no s'arregle a curt plaç ni amb mesures circumstancials. Antón Costas, reposat i contemporitzador, diu les coses pel seu nom, però també diu que no estem a la UVI i que no cal espantar la gent. Li agrada posar exemples com: si tenim el malat a sobre el llit, i el metge, en lloc de prendre mesures, es posa a plorar, anem malament. Josep Oliver, també tranquil, posa l'enfasi en el llarg plaç i no tant en com ens en sortirem de la crisi, sinó en quins plantejaments s'han de fer per després de la crisi. L'Alfred Pastor, finalment, que te experiència com a secretari d'Estat de Economia, es el que es mostra més contundent a l'hora de criticar el Govern de l'Estat per la seva indefinició i la seva política erràtica.

    La pregunta del dia era sobre si s'estava d'acord en que el Rei hagi pres la iniciativa de convocar les forces politiques, patronal i sindicats per tal de apressar-els a que arribin a acords d'Estat, i en això tots hi han estat d'acord. Està clar que era necessari que es fes, el que no està tan clar es que ho hagués de fer el Rei. Però en fi, aquestes ja son figues d'un altre paner. Ho deixo aquí; de fet només volia aprofitar l'avinentesa de la discussió d'ahir per apropar-vos aquest debat.

    ________

    Editat 19/02/2010: eliminades les imatges per tal de que la pàgina es carregui més ràpidament.
    ________

    Nota: per alguna raó que desconec, el meu "blogroll" no funciona. (Per si algú se'n refiava)

    7 de febrer del 2010

    PIIGS (Actualitzat)


    Intentant aclarir (Editat 8/2/2010)

    Llegida de nou l'entrada m'ha semblat que potser va quedar una mica críptica. Veja'm si ho puc aclarir una mica:

    Des de fa un o dos anys, arran de la crisi, en alguns mitjans de la premsa econòmica anglosaxona va començar a parlar-se dels "PIGS" com a acrònim de: Portugal, Itàlia, Grècia i Espanya (Spain). Pig en anglès vol dir porc, així que ja està gaire be tot dit. Per acabar-ho d'adobar, l'equivalent de la nostre expressió "quan les vaques volin" -per referir-se a quelcom que mai s'esdevindrà- seria en anglès: "quan els porcs volin". A partir d'ací, i donada la debilitat endèmica de les economies dels estats del sud d'Europa, la ironia i el sarcasme fàcil estaven servits.

    Els primers que van saltar van ser els italians, que van dir que la "I" volia dir Irlanda, i no Itàlia, i fins i tot hi va haver qui volia afegir un altre "G" per a Gran Bretanya, etc. La qüestió era treure's les puces del damunt. La cosa no passaria d'anècdota si no fos que, com es sabut, l'especulació borsària, que es mou de forma irracional, pot arribar a enfonsar l'economia d'un estat i fins i tot de tota la UE. Tal es el poder dels opinadors que, després de la devallada de la borsa la setmana passada, avui mateix la Vicepresidenta del Govern ha sortit corrent cap a Londres per explicar als editorialistes del Financial Times que tot està sota control.
    (No sé si ho he aclarit o ho he enfosquit una mica més).

     I aquesta era l'entrada original:


    Ja feia dies que em tenien desconcertat. No hi havia manera d'escatir si la "I" de PIGS volia dir «Itàlia« o «Irlanda». Semblava dependre de com bufava el vent, o dels gustos o inclinacions del guru de torn. Doncs be, avui en Paul Krugman en el seu bloc, trenca el nus gordià i tira pel carrer del mig:
    «As Europe is roiled by sovereign debt fears, it’s important to realize that the crisis in the largest of the PIIGS (Portugal, Ireland, Italy, Greece, Spain) has nothing to do with fiscal irresponsibility...»
    Es a dir, els poorcs som cinc, no quatre. Sí, ja ho se, mal de muchos consuelo de tontos, però, què voleu?, si més no, serem més a entomar les bufetades.

    Doncs be, resulta que aquest home -que sens dubte es una eminència en economia però que es veu que li patina una mica l'embrague en geografia (els lectors li han hagut de recordar que Itàlia es més gran que Espanya pel que fa a població i PIB)- diu que «La tragèdia Espanyola» te més a veure amb el fet de pertànyer a la zona Euro que a una mala gestió del seu govern. El que ve a dir -fent una comparació sui generis amb Florida- es que patim els inconvenients de estar lligats a la moneda única -no podem devaluar per tal de anivellar els sous al poder adquisitiu que ens correspondria (vegis el gràfic)- sense tindre, per altre banda, les avantatges d'una política fiscal també única: el dèficit pressupostari no seria tant gran perquè la assegurança social aniria a càrrec de Brussel.les tal com, en el cas de Florida, va a càrrec de Washington.

    Es clar que, com altres lectors li fan veure, per aquesta regle de tres també podríem dir que Nevada hauria hagut de tenir la seva pròpia moneda. O que la lliçó a extreure'n no es que Espanya hauria de abandonar la Unió, sinó que l'esclat de la bombolla immobiliària va afectar a Espanya -al igual que a Florida, Nevada, o Califòrnia- per no tenir la economia diversificada i fiar-ho tot a l'activitat econòmica especulativa.

    Curiosament, Krugman, que reconeix de mala gana que es va equivocar al posar Espanya per sobre de Itàlia en dimensió econòmica, insisteix en les seves simpaties per la primera:  
    «Postdata: Ep. Si, Itàlia es més gran que Espanya -i ha estat més irresponsable fiscalment. Però de tota manera aquest es el punt: Espanya, que ha actuat correctament, es troba en més dificultats que Itàlia, que no ho ha fet.»
    Noi, pot ser si. Però jo diria que, entre l'una i l'altre, seria com sortir del foc per caure en les brases.
     

    31 de gener del 2010

    Les dues Cultures

    L'altre dia em deia l'Albert Esteruelas "Evo": «Brian, em pregunto a què et dediques». Es una manera prudent d'esquivar el tòpic «¿ets de ciències o de lletres?» La pregunta em va rememorar el vell (però mai tancat) debat sobre les dues cultures. El debat el va encetar C. P. Snow el 1959 amb una conferència que es va fer famosa: The two cultures. Tant va ser així que de la conferència en va sortir un llibre amb el mateix títol, i encara, el 1963, una seqüela: The Two Cultures and the Scientific Revolution.

    La qüestió que preocupava Snow era la clivella entre les humanitats i la ciència. Més encara, com a home de ciència l'estorava el fet de que els literats s'haguessin apropiat del terme «intel·lectual». Ho exemplificava de manera contundent amb aquesta sentencia «Not knowing the Second Law of Thermodynamics is like never having read a work of Shakespeare», i es sorprenia de que homes com Albert Einstein, Edwin Hubble o Werner Heisenberg quedessin exclosos de la dita categoria de intel·lectuals.

    Si la Segona llei de la termodinàmica o Shakespeare els sona molt llunyà els posaré un exemple mes casolà: a la nostre blocosfera, si algú no ha llegit Tirant lo Blanc, El Criteri o El Quadern Gris pensarem que li manca quelcom; però en canvi, ens semblarà la cosa més normal del mon el fet de que quedi desconcertat davant d'un problema tant simple com es el de dividir exactament un lingot en tres parts iguals o, fins i tot, trobarem paradoxal que la solució sigui independent d'una cosa tan arbitraria i contingent com es el sistema de pesos i mesures emprat o la base del sistema de numeració (de base 10 a la nostre civilització, però que molt be podria ser -a més a més amb avantatge- de base 8, 12 o 16).

    En el segon llibre esmentat Snow aventurava que tal vegada una tercera cultura emergiria i emplenaria la clivella entre homes de ciències i de lletres. Cap el 1991 John Brockman va reprendre el tema, també en forma de conferència primer i de llibre després, i -com demanen els temps- obrint una web a Internet per allotjar el projecte. Brockman va recuperar el nom suggerit per Snow, Tercera Cultura però, més escèptic, ja no somnia amb emplenar la clivella. En lloc d'això promou, recopila i edita l'obra dels científics -de la física, de la biologia, de la ment- que, per dir-ho amb les seves paraules, «estan ocupant el lloc del intel·lectual clàssic a l'hora de posar de manifest el sentit més profund de la nostra vida, replantejant-se qui i què som». Entre aquests nous intel.intel·lectuals hi ha noms tan coneguts com Penrose, Dawkins, Gould, Dennett, Pinker, Varela, Margulis, Gell-Mann, etcètera.

    El Renaixement va ser, a l'hora, l'esclat i el principi de la fi de la cultura com un tot. Miquel Àngel o Leonardo son el paradigma de l'home total. La Il.lustració es la mort definitiva d'aquell home total; ja cap ment humana, per excepcional que sigui, serà capaç d'abastar tot el saber acumulat. La especialització -i per tant la divisió- es inevitable. Malgrat tot, l'home del Renaixement ha quedat com a l'ideal per a qualsevol que sigui capaç de meravellar-se davant de la complexitat del mon i de les fites aconseguides per la ment humana.

    Per cert, encara no he contestat la pregunta del Evo: jo soc electricista (es dir, si ho voleu, de ciències).

    28 de gener del 2010

    El perquè de tot plegat (de la martingala dels blocs)

    L'espurna va saltar l'altre dia al bloc d'un que vigila. Prenent com a pretext unes reflexions a la Tania, en Damien deixa anar: «no sé si calen tants blocs. No sé quina falta fa que tots xerrem tant, i tant...» i una mica més avall rebla el clau «penso que volem transcendir, d'una forma o d'una altra, i que alguna cosa de nosaltres quedi més enllà del nostre instant caduc. I no sé ben bé perquè». Jo hi vaig comentar quelcom que va fer dir als assaltants «com bé apuntava en Brian al bloc d'U.Q.V., hi ha una discussió pendent sobre la proliferació de blocs, la seva finalitat, la utilitat o l'enriquiment personal que en treiem. Si és que en treiem cap».

    A qui més qui menys, sembla, li rosega el cuquet i li agradaria parlar-ne. Som-hi, doncs. Caldria, però, fer primer una mica de historia (si més no, jo tinc la meva).

    Vaig comprar un primer PC amb un modem telefònic cap a l'any 96, i la primera incursió a Internet va ser als news grups (es.ciencia.misc es deia el primer grup on vaig aterrar). No sé sí ho havíeu experimentat; jo feia servir un programet que es deia Agent newsreader (per cert, amb un logo que em recorda el de UQV), amb el qual feia una o dues connexions al dia, d'uns minutets cada una (tipus trucada telefònica, es clar) per descarregar els fils que m'interessaven. Després hi feia els meus comentaris off-line, que enviava en la següent connexió. D'ací vaig passar a les llistes de correu que, amb diferent format, seguien la mateixa mecànica: connexions puntuals i de cara al gra.

    Amb tot això ens va anar arribant la banda ample (a uns abans que a altres). Hi havia, però, una mena de consciencia ecològica, per dir-ho d'alguna manera, sobre la conveniència de no abusar de l'ample de banda (tenia un amic que no podia pair als qui escrivien amb "text enriquit" en lloc de text pla -ja no diguem si al damunt enviaven adjunts-. Els deia "los nuevos ricos"). I be, amb la banda ample i la tarifa plana van proliferar noves maneres, cada cop més sofisticades, de comunicar-se via Internet: fòrums, blocs, chats, "facebooks" i tota mena de xarxes socials.

    Concretament -i deixant a banda les dites xarxes- en el meu comentari a can UQV em referia als fòrums versus els blocs. I manifestava la meva preferència pels primers. Provaré d'argumentar-ho. Parteixo de la base -i m'atreviria a dir que la experiència m'ho confirma- que la principal motivació que ens mou és la de exposar i contrastar les nostres opinions amb les dels demés i participar en debats. La entrada que un fa en un bloc es una excusa per que els demés anem a ficar-hi cullerada, a contradir-el o simplement a petar la xerrada. (I si no ve ningú ens quedem molt frustrats). Cert, hi ha també (cas paradigmàtic: patums i aspirants a patum) qui escriu per sentar càtedra o, també, qui ho fa per pura afecció a la literatura. Però, àdhuc en el cas dels primers, els seus blocs es converteixen sovint en fòrums sui generis on els seguidors de la patum (anava a dir, els acòlits) acaba'n convertint el bloc en una olla de grills on es discuteix de qualsevol cosa, tingui o no relació amb el tema que ha encetat la patum, amb debats que salten d'una entrada a la següent sense ordre ni concert.

    Doncs be, el que jo sostinc és que per fer debats i discutir sobre temes -circumstancials o duradors, generals o específics, profunds o trivials- és molt més adient fer-ho en un cassal, que no pas cridant cadascú des de casa seva, pel cel obert o la finestra, o anant tots corrents a reunir-nos a ca l'un o a ca l'altre. Estic segur que el meu és un punt de vista que està esbiaixat i influenciat per la meva experiència personal, i que el tema te molts altres angles sota els quals ser examinat: la vanitat personal, la vis literària, el neguit existencial... o la mandra d'agafar un llibre i fer coses més profitoses. Us ho deixo al punt per que us hi esplaieu a plaer.

    25 de gener del 2010

    ¡Joder, qué tropa!

    Como habrán percibido los perspicaces lectores, últimamente el catalán ha irrumpido en el bloc. No es que de pronto me haya vuelto más de la ceba, no, es simple adaptación al medio: he conocido una colla de blocaires que mayoritariamente escriben en catalán.

    Como casi todo en la vida la cosa derivó de un hecho casual: un enlace en el bloc de Arcadi Espada con la etiqueta genérica: "
    Cortesías", me llevó a Un que vigila (UQV) y de ahí al resto del grupo. Los blocs son producto de la actividad individual, pero tienden a agruparse por afinidad en grumos (clusters, que dirían los anglosajones). Pues bien, parece (tómese este "parece" con muchas precauciones) que el pegamento que contribuyó a aglutinar ese grumo -ni que fuera por reacción- fue un individuo, no por repulsivo menos pegajoso, llamado Salvador Sostres. Se preguntarán ustedes: ¿como se puede a la vez ser pegajoso y repulsivo? Para explicarlo podría acudir al ejemplo de la física atómica (el núcleo de un átomo mantiene fuertemente pegados los hadrones, pero cuando se desintegra las partículas salen disparadas a gran velocidad y jamás vuelven al átomo) pero es más simple evocar el mecanismo de amor-odio, tan conocido y frecuente en nuestra vida cotidiana.

    ¿Y qué hay del grupo? Bien, empecemos por el principio.
    El que vigila, Demian, que regenta una pequeña agencia virtual de detectives (la secretaria Tània, un todo-terreno que atiende por Boris y el propio Demian, componen la plantilla) parece tener cierta ascendencia sobre el grupo. Interviene poco en las discusiones y sus incursiones en los otros blocs son más bien esporádicas. Su especial atractivo, y lo que a mi parecer le confiere la dicha ascendencia, es su prosa fluida y pulcra, su temple y sentido común (seny o, si lo prefieren, common sense) su especial habilidad para construir el relato (no me extrañaría que nos encontráramos ante un profesional camuflado) y la peculiar razón de ser de su bloc: elaborar "fichas", como él las llama, de los blogleros del entorno catalán (aunque no necesariamente catalano-escribientes). Se las recomiendo.

    Ahora que lo pienso -permítanme un aparte- quizá haya un hilo conductor en esta historia, que se me había pasado por alto: Arcadi Espada fichó recientemente a Sostres para su nuevo diario digital después de que el interfecto fuera despedido del diario Avui, cosa que dejó patidifusos y descolocados a los fans españolistas de Arcadi, es decir, a todos sus fans. (Les dejó patidifusos que Arcadi lo fichara, off-course, no que le echaran, que les trae al pairo). Poco tiempo después apareció el enlace antes citado, que apunta a la ficha que UQV le había hecho a Espada hacía más de 2 semanas. Dado que la actividad de Demian era conocida por Sostres, no es descabellado pensar que este último fuera el que le hizo saber al item Arcadi que UQV le había fichado.

    Sea como fuere, sigamos con lo nuestro. Llama la atención por la manera en que se prodiga, José, al que yo llamaría, en tono amistoso (espero que no se enfade, porque presume de encajar muy bien) el bufón del grupo: incapaz de estar quieto, salta de blog en blog, provoca, irrumpe con sus gracietas, vengan o no a cuento... y exhibe cierto menosprecio posmoderno por la ortografía, la morfología, la sintaxis o cualquier otra forma de orden. Se diría, en fin, que piensa más rápido que escribe, lo cual se traduce inevitablemente en un estilo deslavazado.

    Hay más, mucho más: una vaca sorda (emparentada muy de cerca con la de Joan Maragall); alguien que ha hecho del Criteri de Balmes, su libro de cabecera, un par de asaltantes de los años treinta; RDC, que se atreve con tres blocs a la vez; Evocacions, profesor comprometido con su profesión, etc... Pero me estoy dando cuenta de que ya me he extendido más de lo que estimo razonable para una entrada de bloc y no he hecho más que empezar, de manera que ya seguiré otro día. Además, podré hacerlo con más conocimiento de causa, que todavía no domino del todo el terreno que piso.

    Dicen que quien tiene un amigo tiene una mina: creo que he encontrado una mina, aunque todavía no me atrevo a decir cuanto hay de mena y cuanto de ganga. Pero no pretendo explotarla yo sólo:
    he añadido al margen una serie de enlaces dinámicos o "blogrolls" que en teoría (a veces falla) se actualizan automáticamente. ¡Disfrútenlos!

    18 de gener del 2010

    Vic

    La decisión del ayuntamiento de Vic, sobre los inmigrantes irregulares, es uno de los asuntos que más dificultades me ha acarreado últimamente a la hora de formarme un criterio. Intentaré resumir, telegráfica y asépticamente, como veo los distintos aspectos que gravitan sobre la cuestión:
    • Ante la amenaza que representa el partido de Anglada, los partidos actualmente en el Ayuntamiento toman la iniciativa política de endurecer las condiciones de empadronamiento. El objetivo directo de la medida es enviar el siguiente mensaje a la ciudadanía vigatana: "Somos conscientes del trastorno que ocasionan los inmigrantes irregulares en sus vidas, pero no necesitan votar ustedes al partido de Anglada; nosotros nos haremos cargo del problema"
    • Las instancias superiores -Gobierno central y Generalitat- saben que al Ayuntamiento le asiste la razón formal, pero no pueden reconocerlo. El problema, en las actuales circunstancias de recesión brutal (y seguramente en cualesquiera otras) es materialmente irresoluble; no se puede proceder a una regularización masiva (ni estamos en condiciones ni la CE lo permite) ni retornarlos a sus países de origen ni, mucho menos, expulsarles. Se verán, por tanto, forzadas a emitir sendos dictámenes administrativos (¿y/o jurídicos?) declarando el derecho de los inmigrantes a ser censados en el padrón.
    • Mientras redacto estas líneas leo que "Un informe jurídico da la razón al Ayuntamiento de Vic". Informe que servirá de base a la instancia que dicho ayuntamiento se dispone a enviar a la subdelegación del Gobierno en la que "L’Ajuntament de Vic demana al ministre de l’Interior que informi per escrit dels requisits dels passaports per a l’empadronament de ciutadans estrangers no comunitaris".
    • Conocida la propensión que tiene el poder Judicial a enmendarle la plana al Ejecutivo, es bastante previsible el derrotero que pueden tomar los acontecimientos si -en ausencia de un entendimiento entre Gobierno y Ayuntamiento- el asunto se encauza por la vía de los tribunales de justicia.
    ¿Cual es la conclusión? A corto plazo solo veo una salida: un acuerdo político entre los partidos civilizados -estatales y autonómicos- en virtud del cual se pueda dar una solución medio honorable al problema. Digo a corto plazo porque, a medio, el fantasma de Le Pen no lo ahuyenta ni Dios.

    Hasta aquí -y no me atrevo a ir mucho más allá- el planteamiento formal del asunto. Soy consciente de que me dejo muchísimas cosas en en tintero. Sobre las implicaciones morales y éticas (y sobre cualesquiera otras) me gustaría oír las voces de todo el que quiera participar en el debate al que, esta vez de modo muy especial, invito a cuantos visiten el bloc. Sólo, a modo de sugerencia o provocación, una frase de un artículo leído a Josep Ramoneda: "Me da absolutamente igual que sea legal o no la decisión del Ayuntamiento de Vic. Me parece igual de repugnante"

    -------------
    PS: Per raons, diguem que històriques, aquest bloc s'escriu en castellà, però seran ben vinguts els comentaris en català (i fins i tot en altres llengües, si som capaços d'entendre-les)

    8 de gener del 2010

    De vencimientos e insolvencias

    Vuelve una vez más Juan-José López Burniol sobre el problema catalán, al que denomina, creo que con acierto, problema español. Como saben quienes siguen el blog (y ante quienes no puedo por menos que disculparme por el cuasi-abandono en que lo tengo) entre enero y marzo de 2008 dediqué siete entradas a rastrear el pensamiento del señor López Burniol sobre el dicho problema a raíz de la publicación de su libro "España desde una esquina".

    Poco hay que añadir por mi parte (y, a la vista del artículo, diría que poco asimismo por parte del señor notario) a lo dicho hace un par de años. ¿Qué nos aporta, entonces, asomándose de nuevo a la tribuna pública con tan manido asunto? Pues, sobretodo, la constatación de que pasa el tiempo, de que los plazos vencen, y de que el problema, lejos de resolverse (o disolverse) se agría y se enquista. Y que, como consecuencia de todo ello, se pone de manifiesto la escasa estatura política y humana de los actores principales que nos han tocado en suerte. También, detalle no baladí, la tribuna en sí: en lugar de su habitual espacio en El Periódico esta vez se vale de la edición nacional de El País. Parece con este gesto querer apelar al segmento de España (supuestamente) menos refractario a Cataluña.

    Burniol nos recuerda de qué cuatro maneras podría, en teoría, articularse la Península y como, descartadas las fracasadas o inviables, se reducen a dos: Estado federal o secesión. Y nos recuerda también que dicha articulación tropieza en la falta de altura de miras, de sinceridad y de coraje político de unos y otros; en Cataluña y en España. Valiéndose de un colega anónimo, con cuyo análisis dice coincidir, nos dice que «no hay federalistas ni en España ni en Cataluña» y que el conflicto histórico entre España y Cataluña se resume en «el choque frontal de dos naciones: una que no ha tenido fuerza para absorber a la otra, y otra que no ha tenido fuerza para desligarse de aquélla».

    El pasado mes de abril, Lluís Foix lanzaba desde su blog un guiño de complicidad a su amigo el notario: A Zapatero le vencen las letras, titulaba. Burniol, al referirse a la ceremonia de la confusión que entre todos oficiaron, le devuelve el guiño: «hubo quien, por último, prometió lo que no debía, procedió con ligereza insólita y ha terminado por mirar hacia otro lado cuando las letras comenzaban a vencer». Sería injusto cargar todas las culpas sobre ZP porque, como se ha dicho, casi nadie, a derecha o izquierda, al Este o al Oeste ha estado a la altura de las circunstancias, pero no es menos cierto que el secretario general del PSOE, precisamente por lo que de él se esperaba y por la alta responsabilidad que ostenta, ocupa un lugar destacado entre los responsables de fiasco.

    Déjenme finalmente ilustrar uno de los capítulos más estrafalarios de la tragicomedia -las disputas de patio de vecinos comarcales, que estos días vienen en los medios- con este fragmento de un mensaje que le he leído hoy a un corresponsal de Arcadi Espada que, con sorna y crueldad infinitas, se regodea con esas pequeñas miserias. Dice así, un tal Desierto Polaco:
    «Por lo que se ve, nuestros nacionalistas creen que con la independencia de Cataluña se resolverá el ‘eterno problema catalán’. Lo que no sabemos que cómo resolverán el eterno dilema tarraconense, el pertinaz problema aranés o el ancestral conflicto del Penedés. Nos vamos a reír mucho».
    Se van a reír mucho, en efecto, ellos, los no-nacionalistas. Porque en este "trozo de tierra que se extiende del Pirineo a Tarifa y del Finisterre al cap de Creus", como lo define Burniol, lo importante no es el progreso o éxito propios, lo realmente importante es poder escarnecer al vecino.
    Brian

    Nota sentimental:
    López Burniol firma el artículo como "miembro de Ciutadans pel Canvi". Quizá me engañe, pero quiero interpretarlo como un indicio de que, a pesar del "hastío y pena" que dice sentir, sigue en la brecha. ¡Ánimo!