Les dues Cultures

L'altre dia em deia l'Albert Esteruelas "Evo": «Brian, em pregunto a què et dediques». Es una manera prudent d'esquivar el tòpic «¿ets de ciències o de lletres?» La pregunta em va rememorar el vell (però mai tancat) debat sobre les dues cultures. El debat el va encetar C. P. Snow el 1959 amb una conferència que es va fer famosa: The two cultures. Tant va ser així que de la conferència en va sortir un llibre amb el mateix títol, i encara, el 1963, una seqüela: The Two Cultures and the Scientific Revolution.

La qüestió que preocupava Snow era la clivella entre les humanitats i la ciència. Més encara, com a home de ciència l'estorava el fet de que els literats s'haguessin apropiat del terme «intel·lectual». Ho exemplificava de manera contundent amb aquesta sentencia «Not knowing the Second Law of Thermodynamics is like never having read a work of Shakespeare», i es sorprenia de que homes com Albert Einstein, Edwin Hubble o Werner Heisenberg quedessin exclosos de la dita categoria de intel·lectuals.

Si la Segona llei de la termodinàmica o Shakespeare els sona molt llunyà els posaré un exemple mes casolà: a la nostre blocosfera, si algú no ha llegit Tirant lo Blanc, El Criteri o El Quadern Gris pensarem que li manca quelcom; però en canvi, ens semblarà la cosa més normal del mon el fet de que quedi desconcertat davant d'un problema tant simple com es el de dividir exactament un lingot en tres parts iguals o, fins i tot, trobarem paradoxal que la solució sigui independent d'una cosa tan arbitraria i contingent com es el sistema de pesos i mesures emprat o la base del sistema de numeració (de base 10 a la nostre civilització, però que molt be podria ser -a més a més amb avantatge- de base 8, 12 o 16).

En el segon llibre esmentat Snow aventurava que tal vegada una tercera cultura emergiria i emplenaria la clivella entre homes de ciències i de lletres. Cap el 1991 John Brockman va reprendre el tema, també en forma de conferència primer i de llibre després, i -com demanen els temps- obrint una web a Internet per allotjar el projecte. Brockman va recuperar el nom suggerit per Snow, Tercera Cultura però, més escèptic, ja no somnia amb emplenar la clivella. En lloc d'això promou, recopila i edita l'obra dels científics -de la física, de la biologia, de la ment- que, per dir-ho amb les seves paraules, «estan ocupant el lloc del intel·lectual clàssic a l'hora de posar de manifest el sentit més profund de la nostra vida, replantejant-se qui i què som». Entre aquests nous intel.intel·lectuals hi ha noms tan coneguts com Penrose, Dawkins, Gould, Dennett, Pinker, Varela, Margulis, Gell-Mann, etcètera.

El Renaixement va ser, a l'hora, l'esclat i el principi de la fi de la cultura com un tot. Miquel Àngel o Leonardo son el paradigma de l'home total. La Il.lustració es la mort definitiva d'aquell home total; ja cap ment humana, per excepcional que sigui, serà capaç d'abastar tot el saber acumulat. La especialització -i per tant la divisió- es inevitable. Malgrat tot, l'home del Renaixement ha quedat com a l'ideal per a qualsevol que sigui capaç de meravellar-se davant de la complexitat del mon i de les fites aconseguides per la ment humana.

Per cert, encara no he contestat la pregunta del Evo: jo soc electricista (es dir, si ho voleu, de ciències).