En homenatge a Krahn

Ha mort Fernado Krahn, il·lustrador de la ciència

El dijous passat, dia 18, va morir el dibuixant Fernando Krahn, il·lustrador de La Vanguardia des de feia 26 anys. Gràcies a ell, en certa manera, jo vaig re-descobrir el vell diari. (Clicar el dibuix per engrandir)

El meu pare es va de-subscriure de La Vanguardia arran del cas Galinsoga (el 1959) però va continuar comprant-la cada dia al quiosc --tampoc hi havia gaire per escollir. Per a ell comprar la Vanguardia era quelcom ineludible, com afaitar-se, o prendre's el cafè de bon matí. Jo vaig heretar l'addicció a comprar el diari cada dia; però ja no era La Vanguardia (que per a mi estava indissolublement associada al régimen) sinó qualsevol altre.

Be, no exactament qualsevol altre, sinó el que en cada moment a mi em semblava menys proper al tal règim i els seus hereus. Així, vaig anar passant pel Tele-eXprés de l'Ibañez Escofet, l'Avui d'en Josep Faulí, El Diario de Barcelona d'en Tristán La Rosa, El País d'en Cebrián (que vaig estimar i odiar no sé quantes vegades)... Fins que un bon dia - als darrers 80s- vaig descobrir que, els dissabtes, La Vanguardia, publicava unes pàgines de ciència força interessants (que més tard es van convertir en un excel·lent suplement) il·lustrades amb uns dibuixos encara més interessants. Era l'època d'en Lluís Foix --i més endavant d'en Joan Tàpia-- i vet-ho aquí, que ja no era el portaveu de la dreta més carrinclona, sinó que s'havia convertit en un diari modern i progressista. La historia més recent ja la coneixeu tots: l'any 2000, al carrer de Pelai van desembarcar els prenafeta's boys i li van dir al conde de Godó que si s'havia begut l'enteniment i que, què era això de fer-li el joc a l'enemic. Des les hores un altre cop m'he de veure com ànima en pena, vagant del País al Periòdico i del Periódico al País, perquè, com diu la copla, ni contigo ni sin tí tienen mis males remedio.

Però m'he anat del que volia parlar, que era del malaguanyat amic Krahn. Nat a Xile el 1935, s'en va exiliar quan la dictadura del Pinochet, i, per sort nostra, es va establir a Sitges, on ha viscut fins a la seva mort. La ciència i el surrealisme son dues coses per les que --cadascuna al seu lloc-- sento debilitat, i en Krahn sabia combinar-les perfectament. No sé si perquè tenia formació científica, o perquè tenia una extraordinària capacitat per copsar les indicacions d'en David Jou, Vladimir de Semir i d'altres periodistes científics, feia un dibuixos que eren, no ja només el complement perfecte dels texts, sinó gaire be ciència en sí mateixos. Fins a tal punt que, de vegades, quasi be semblava que els propis texts quedesin en un segon pla.
   
_____________________________________

Otrosí: Ja m'he perdut del tot

Avui, al quiosc, quasi be tots els diaris duien a la portada, i de forma destacada, la foto d'un paio --a qui no conec de res-- que diu que demana disculpes pels seus embolics de faldilles i que "no descarta tornar al golf aquest any". (??!)

Sempre he sostingut que si tothom va en un sentit i tu (com el boig de l'autopista) vas en sentit contrari, el que va errat ets tu. Es doncs evident que qui va errat soc jo. No pot ser que, de cop i volta, tota la premsa s'hagi tornat groga, no pot ser que tot hom s'hagi tornat grillat, no pot ser que m'hagin abduit i estigui visquen a la Amèrica profonda sense haver-me'n adonat. Així, doncs, soc jo qui s'ha perdut, i el primer pas es admetre-ho.