PIIGS (Actualitzat)

Intentant aclarir (Editat 8/2/2010)

Llegida de nou l'entrada m'ha semblat que potser va quedar una mica críptica. Veja'm si ho puc aclarir una mica:

Des de fa un o dos anys, arran de la crisi, en alguns mitjans de la premsa econòmica anglosaxona va començar a parlar-se dels "PIGS" com a acrònim de: Portugal, Itàlia, Grècia i Espanya (Spain). Pig en anglès vol dir porc, així que ja està gaire be tot dit. Per acabar-ho d'adobar, l'equivalent de la nostre expressió "quan les vaques volin" -per referir-se a quelcom que mai s'esdevindrà- seria en anglès: "quan els porcs volin". A partir d'ací, i donada la debilitat endèmica de les economies dels estats del sud d'Europa, la ironia i el sarcasme fàcil estaven servits.

Els primers que van saltar van ser els italians, que van dir que la "I" volia dir Irlanda, i no Itàlia, i fins i tot hi va haver qui volia afegir un altre "G" per a Gran Bretanya, etc. La qüestió era treure's les puces del damunt. La cosa no passaria d'anècdota si no fos que, com es sabut, l'especulació borsària, que es mou de forma irracional, pot arribar a enfonsar l'economia d'un estat i fins i tot de tota la UE. Tal es el poder dels opinadors que, després de la devallada de la borsa la setmana passada, avui mateix la Vicepresidenta del Govern ha sortit corrent cap a Londres per explicar als editorialistes del Financial Times que tot està sota control.

(No sé si ho he aclarit o ho he enfosquit una mica més).

 I aquesta era l'entrada original:

Ja feia dies que em tenien desconcertat. No hi havia manera d'escatir si la "I" de PIGS volia dir «Itàlia« o «Irlanda». Semblava dependre de com bufava el vent, o dels gustos o inclinacions del guru de torn. Doncs be, avui en Paul Krugman en el seu bloc, trenca el nus gordià i tira pel carrer del mig:

«As Europe is roiled by sovereign debt fears, it’s important to realize that the crisis in the largest of the PIIGS (Portugal, Ireland, Italy, Greece, Spain) has nothing to do with fiscal irresponsibility...»

Es a dir, els poorcs som cinc, no quatre. Sí, ja ho se, mal de muchos consuelo de tontos, però, què voleu?, si més no, serem més a entomar les bufetades.

Doncs be, resulta que aquest home -que sens dubte es una eminència en economia però que es veu que li patina una mica l'embrague en geografia (els lectors li han hagut de recordar que Itàlia es més gran que Espanya pel que fa a població i PIB)- diu que «La tragèdia Espanyola» te més a veure amb el fet de pertànyer a la zona Euro que a una mala gestió del seu govern. El que ve a dir -fent una comparació sui generis amb Florida- es que patim els inconvenients de estar lligats a la moneda única -no podem devaluar per tal de anivellar els sous al poder adquisitiu que ens correspondria (vegis el gràfic)- sense tindre, per altre banda, les avantatges d'una política fiscal també única: el dèficit pressupostari no seria tant gran perquè la assegurança social aniria a càrrec de Brussel.les tal com, en el cas de Florida, va a càrrec de Washington.

Es clar que, com altres lectors li fan veure, per aquesta regle de tres també podríem dir que Nevada hauria hagut de tenir la seva pròpia moneda. O que la lliçó a extreure'n no es que Espanya hauria de abandonar la Unió, sinó que l'esclat de la bombolla immobiliària va afectar a Espanya -al igual que a Florida, Nevada, o Califòrnia- per no tenir la economia diversificada i fiar-ho tot a l'activitat econòmica especulativa.

Curiosament, Krugman, que reconeix de mala gana que es va equivocar al posar Espanya per sobre de Itàlia en dimensió econòmica, insisteix en les seves simpaties per la primera:  

«Postdata: Ep. Si, Itàlia es més gran que Espanya -i ha estat més irresponsable fiscalment. Però de tota manera aquest es el punt: Espanya, que ha actuat correctament, es troba en més dificultats que Itàlia, que no ho ha fet.»

Noi, pot ser si. Però jo diria que, entre l'una i l'altre, seria com sortir del foc per caure en les brases.

 

Les dues Cultures

L'altre dia em deia l'Albert Esteruelas "Evo": «Brian, em pregunto a què et dediques». Es una manera prudent d'esquivar el tòpic «¿ets de ciències o de lletres?» La pregunta em va rememorar el vell (però mai tancat) debat sobre les dues cultures. El debat el va encetar C. P. Snow el 1959 amb una conferència que es va fer famosa: The two cultures. Tant va ser així que de la conferència en va sortir un llibre amb el mateix títol, i encara, el 1963, una seqüela: The Two Cultures and the Scientific Revolution.

La qüestió que preocupava Snow era la clivella entre les humanitats i la ciència. Més encara, com a home de ciència l'estorava el fet de que els literats s'haguessin apropiat del terme «intel·lectual». Ho exemplificava de manera contundent amb aquesta sentencia «Not knowing the Second Law of Thermodynamics is like never having read a work of Shakespeare», i es sorprenia de que homes com Albert Einstein, Edwin Hubble o Werner Heisenberg quedessin exclosos de la dita categoria de intel·lectuals.

Si la Segona llei de la termodinàmica o Shakespeare els sona molt llunyà els posaré un exemple mes casolà: a la nostre blocosfera, si algú no ha llegit Tirant lo Blanc, El Criteri o El Quadern Gris pensarem que li manca quelcom; però en canvi, ens semblarà la cosa més normal del mon el fet de que quedi desconcertat davant d'un problema tant simple com es el de dividir exactament un lingot en tres parts iguals o, fins i tot, trobarem paradoxal que la solució sigui independent d'una cosa tan arbitraria i contingent com es el sistema de pesos i mesures emprat o la base del sistema de numeració (de base 10 a la nostre civilització, però que molt be podria ser -a més a més amb avantatge- de base 8, 12 o 16).

En el segon llibre esmentat Snow aventurava que tal vegada una tercera cultura emergiria i emplenaria la clivella entre homes de ciències i de lletres. Cap el 1991 John Brockman va reprendre el tema, també en forma de conferència primer i de llibre després, i -com demanen els temps- obrint una web a Internet per allotjar el projecte. Brockman va recuperar el nom suggerit per Snow, Tercera Cultura però, més escèptic, ja no somnia amb emplenar la clivella. En lloc d'això promou, recopila i edita l'obra dels científics -de la física, de la biologia, de la ment- que, per dir-ho amb les seves paraules, «estan ocupant el lloc del intel·lectual clàssic a l'hora de posar de manifest el sentit més profund de la nostra vida, replantejant-se qui i què som». Entre aquests nous intel.intel·lectuals hi ha noms tan coneguts com Penrose, Dawkins, Gould, Dennett, Pinker, Varela, Margulis, Gell-Mann, etcètera.

El Renaixement va ser, a l'hora, l'esclat i el principi de la fi de la cultura com un tot. Miquel Àngel o Leonardo son el paradigma de l'home total. La Il.lustració es la mort definitiva d'aquell home total; ja cap ment humana, per excepcional que sigui, serà capaç d'abastar tot el saber acumulat. La especialització -i per tant la divisió- es inevitable. Malgrat tot, l'home del Renaixement ha quedat com a l'ideal per a qualsevol que sigui capaç de meravellar-se davant de la complexitat del mon i de les fites aconseguides per la ment humana.

Per cert, encara no he contestat la pregunta del Evo: jo soc electricista (es dir, si ho voleu, de ciències).

¡Joder, qué tropa!

Como habrán percibido los perspicaces lectores, últimamente el catalán ha irrumpido en el bloc. No es que de pronto me haya vuelto más de la ceba, no, es simple adaptación al medio: he conocido una colla de blocaires que mayoritariamente escriben en catalán.

Como casi todo en la vida la cosa derivó de un hecho casual: un enlace en el bloc de Arcadi Espada con la etiqueta genérica: "Cortesías", me llevó a Un que vigila (UQV) y de ahí al resto del grupo. Los blocs son producto de la actividad individual, pero tienden a agruparse por afinidad en grumos (clusters, que dirían los anglosajones). Pues bien, parece (tómese este "parece" con muchas precauciones) que el pegamento que contribuyó a aglutinar ese grumo -ni que fuera por reacción- fue un individuo, no por repulsivo menos pegajoso, llamado Salvador Sostres. Se preguntarán ustedes: ¿como se puede a la vez ser pegajoso y repulsivo? Para explicarlo podría acudir al ejemplo de la física atómica (el núcleo de un átomo mantiene fuertemente pegados los hadrones, pero cuando se desintegra las partículas salen disparadas a gran velocidad y jamás vuelven al átomo) pero es más simple evocar el mecanismo de amor-odio, tan conocido y frecuente en nuestra vida cotidiana.

¿Y qué hay del grupo? Bien, empecemos por el principio. El que vigila, Demian, que regenta una pequeña agencia virtual de detectives (la secretaria Tània, un todo-terreno que atiende por Boris y el propio Demian, componen la plantilla) parece tener cierta ascendencia sobre el grupo. Interviene poco en las discusiones y sus incursiones en los otros blocs son más bien esporádicas. Su especial atractivo, y lo que a mi parecer le confiere la dicha ascendencia, es su prosa fluida y pulcra, su temple y sentido común (seny o, si lo prefieren, common sense) su especial habilidad para construir el relato (no me extrañaría que nos encontráramos ante un profesional camuflado) y la peculiar razón de ser de su bloc: elaborar "fichas", como él las llama, de los blogleros del entorno catalán (aunque no necesariamente catalano-escribientes). Se las recomiendo.

Ahora que lo pienso -permítanme un aparte- quizá haya un hilo conductor en esta historia, que se me había pasado por alto: Arcadi Espada fichó recientemente a Sostres para su nuevo diario digital después de que el interfecto fuera despedido del diario Avui, cosa que dejó patidifusos y descolocados a los fans españolistas de Arcadi, es decir, a todos sus fans. (Les dejó patidifusos que Arcadi lo fichara, off-course, no que le echaran, que les trae al pairo). Poco tiempo después apareció el enlace antes citado, que apunta a la ficha que UQV le había hecho a Espada hacía más de 2 semanas. Dado que la actividad de Demian era conocida por Sostres, no es descabellado pensar que este último fuera el que le hizo saber al item Arcadi que UQV le había fichado.

Sea como fuere, sigamos con lo nuestro. Llama la atención por la manera en que se prodiga, José, al que yo llamaría, en tono amistoso (espero que no se enfade, porque presume de encajar muy bien) el bufón del grupo: incapaz de estar quieto, salta de blog en blog, provoca, irrumpe con sus gracietas, vengan o no a cuento... y exhibe cierto menosprecio posmoderno por la ortografía, la morfología, la sintaxis o cualquier otra forma de orden. Se diría, en fin, que piensa más rápido que escribe, lo cual se traduce inevitablemente en un estilo deslavazado.

Hay más, mucho más: una vaca sorda (emparentada muy de cerca con la de Joan Maragall); alguien que ha hecho del Criteri de Balmes, su libro de cabecera, un par de asaltantes de los años treinta; RDC, que se atreve con tres blocs a la vez; Evocacions, profesor comprometido con su profesión, etc... Pero me estoy dando cuenta de que ya me he extendido más de lo que estimo razonable para una entrada de bloc y no he hecho más que empezar, de manera que ya seguiré otro día. Además, podré hacerlo con más conocimiento de causa, que todavía no domino del todo el terreno que piso.

Dicen que quien tiene un amigo tiene una mina: creo que he encontrado una mina, aunque todavía no me atrevo a decir cuanto hay de mena y cuanto de ganga. Pero no pretendo explotarla yo sólo: he añadido al margen una serie de enlaces dinámicos o "blogrolls" que en teoría (a veces falla) se actualizan automáticamente. ¡Disfrútenlos!