29 d’abril de 2010

Aquest bloc s'acaba i un altre en comença


Aquest bloc, «Sin prisas pero con pausas», passa a millor vida.

Després de intentar per tots els mitjans de desencallar-el o fer reviure els apunts en un altre bloc, no he trobat altre manera que començar de bell nou. Com sabeu, es va quedar encallat en l'apunt de «Vic» i no hi ha hagut manera de desencallar-el.

Així, doncs, a partir d'aquest cap de setmana del 1 de maig de 2010 queda, substituït pel nou bloc:

27 d’abril de 2010

El Capital humà

El llibret "Para comprender la crisis", de Gabriel Tortella i Clara Eugenia Núñez, ofereix ni més ni menys que el que diu el títol, una descripció clara i intel·ligible del com i el perquè de la crisi. No en faré una recensió; primera, perquè, per 10€, qui hi estigui interessat li surt més a compte compar-el (val la pena), segona perquè tots els temes que s'hi tracten es poden trobar arreu, analitzats sota tots els punts de vista possibles. Tots excepte un: el de la (manca de) reforma educativa. Be, no vull dir que no hi hagi la tira de assaigs sobre el tema, vull dir que no hi ha (si més no, jo no ho he vist) un tractament de l'assumpte com a factor desencadenant de la crisi, en la mateixa mesura en que ho han estat la bombolla immobiliària, la manca de reforma laboral o la bombolla financera, posem per cas.

I es que els autors s'hi refereixen exactament amb aquest terme: la bombolla educativa. La bombolla educativa, junt amb els factors esmentats, i d'altres, serien els que donarien especificitat a la crisi espanyola dins de la crisi mundial. (Potser diríem millor, occidental). ¿Perquè bombolla? Doncs perquè el capital humà està sobrevalorat. El capital humà es el conjunt d'atributs que una persona acumula pel procés de formació educativa. Doncs be, aquest capital, que es certifica per mitjà dels títols acadèmics, te un valor oficial molt superior al real. Ni més ni menys que els habitatges i els actius financers; d'ací que bombolla sigui el nom apropiat. O si ho preferiu, "titulitis":
«El sistema educativo español certifica un determinado nivel de de formación que se corresponde con n años de educación, pero el mercado aplica un importante descuento a la hora de remunerar al graduado, es decir, valora poco el título»
No estem parlant de estimacions subjectives: la tassa de rendiment de la educació superior a Espanya es un 40% superior que la de l'ensenyament secundari, mentre que a la mitjana a l'OCDE es un 80% superior. El perfil salarial dels empleats suggereix que a Espanya, l'experiència vinculada a l'edat, suposa una prima superior a la de la formació, en relació a la mitjana europea. A Finlàndia, el 20% d'els nois de 15 anys assoleixen un nivell d'excel·lència en ciències, que a Espanya només assoleixen el 5%. (Probablement el salt es menor en relació a la mitjana europea, però la dada es significativa).

El llibre s'esplaia en la descripció dels antecedents del sistema educatiu, que te els seus orígens remots en la Llei Moyano de 1857, i més pròxims en la Llei Villar Palasí de 1970, i en la enumeració dels trets característics que han desembocat en el model actual (conegut més o menys per tothom) assenyalant els punts febles d'un model, en teoria modèlic, però a la pràctica desastrós:
«El sistema educativo español garantiza el acceso a la educación, es equitativo e igualitario, pero no cumple su objetivo básico: formar, instruir, capacitar a la población en función de su inteligencia, talento y compromiso con su propia educación, es decir, no genera el capital humano que certifica. El sistema falla a los indivíduos y a la sociedad» (Negretes meves). 
La anterior premissa (l'accés universal a la educació) ha donat lloc a la proclama triomfalista que tans cops hem sentit als nostres polítics: «la de hoy es la generación mejor formada de nuestra historia» però, com diuen els autors, o be no estem tan ben formats, o be, inexplicablement, la economia espanyola no sap aprofitar aquest fabulós capital humà. La raó i la prudència ens fan desconfiar de explicacions conspiranoiques i ens indueixen a concloure que si la economia espanyola no aprofita aquest capital humà es, senzillament, perquè el tal capital no existeix. (O no, en la mesura que se li suposa).

Finalment (no em vull allargar més) el llibre assenyala algunes de les causes concretes i immediates: la progressiva desaparició de les oposicions, l'entrada per mitjà de la cooptació (a dit) la pressió dels sindicats, la famosa funcionarització dels no menys famosos PeNeNes, el clientelisme del partits locals (autonòmics), la eliminació d'un batxillerat exigent.
Sensu contrari, les mesures correctores: control de resultats, probes externes als centres educatius al llarg dels cicles, publicació de dades sobre tasses de ocupació i salaris, en estudis professionals i superiors, per centre i titulació, implantació d'agències de qualitat de l'ensenyament superior per part de organismes independents (no de sindicats i gestors de les pròpies universitats) etc.:
«Si en la crisis de los años Setenta España sentó las bases de un sistema financiero moderno y competitivo internacionalmente, gracias a las medidas de seguimiento y control (...) del Banco de España, hoy se hace inaplazable la puesta en marcha de un modelo similar para el sistema educativo en su conjunto.»
El llibre no ho diu, però a mi em va vindre immediatament per associació de idees: ens cal un Fuentes Quintana de la Educació!