7 d’abril de 2010

Probablement Deu no existeix... ¿o sí?

Hi ha dues grans qüestions per les quals hom es pot plantejar la existència de Deu: qui (o què) ha creat el mon, i quin sentit te la vida. Aquí em vull referir a la primera.

De la Il·lustració ençà, la qüestió sobre si el mon necessitava de la figura d'un creador ha passat per alts i baixos. Una de les respostes més contundents la va donar Pierre-Simon Laplace a Napoleó quan aquest li va preguntar perquè Deu no apareixia en el seu llibre Méchanique céleste: «Sire, je n’ai pas eu besoin de cette hypothèse» ("Senyor, no he necessitat aquesta hipòtesi").

Però aquesta confiança dels científics en la ciència, com a font de explicació última del mon, va trontollar al primer terç del segle XX, precisament de la ma d'alguns dels científics que varen protagonitzar la gran revolució contemporània de la ciència: la formulació de les teories de la relativitat i de la mecànica quàntica. Des de Einstein, que amb una posició una mica ambivalent va donar peu a que ateus i creients es disputessin la seva herència, fins a Eddington, Heisenberg o Schrodinguer, de reconegudes inclinacions místico-filosòfiques, van ser bastants, i bastant prominents, els científics que cercaven un sentit transcendent a vida. A la segona part del segle XX, en canvi, va tornar a predominar la postura escèptica de Laplace o fins i tot bel·ligerant, en la línia de Jacques Monod o Stephen Hawking, per no parlar de Richard Dawkins.

Però vet ací que en les dues últimes dècades la qüestió sembla haver donant un tomb. Com més s'han anat estudiant les condicions imprescindibles per a un univers viable --entenent per viable aquell capaç de donar lloc a galàxies, estrelles, planetes i éssers vius-- més evident s'ha fet que aquestes condicions constituïen un cúmul de casualitats que el feien altament improbable. Es el que se n'ha dit "ajust fi" de les propietats i paràmetres de l'Univers. Veiem algunes d'aquestes improbables casualitats:

La planitut de l'Univers
El primer problema que va presentar l'anomenat model estàndard era el de planitut o densitat crítica. El univers actualment observat te una relació "Ω", entre la densitat actual i la densitat crítica, sensiblement igual a 1. Això vol dir que es pla o molt aprop de ser pla. Però donat que la expansió de l'univers amplifica qualsevol desviació respecte de la densitat crítica, això implica que quan l'univers tenia una edat de només 1ns (una mil-milionèsima de segon) la densitat havia de ser igual a la crítica amb una precisió millor que 1 / 10-24 .Quelcom inimaginable. Altrament l'univers hauria col·lapsat o s'hauria diluït molt abans de poder formar galàxies i tot el demés. Val a dir que en aquell instant ja s'havia produït la "inflació", que en teoria explica el planxat de l'univers, però no està clar el perquè aquesta inflació va tenir el ritme i la duració justa per produir la planitut primordial. Per acabar-ho d'adobar, les últimes observacions ens diuen que la expansió de l'univers s'està accelerant (línia vermella del diagrama) per mor de una, mal coneguda, "energia fosca" o "constant cosmològica", i que això està succeint des de fa uns 5.000 milions d'anys. A més a més, aquesta Ω te un mínim de 3 components: la matèria corrent (bariònica) la matèria fosca i la energia fosca. El perquè just en aquest moment de la historia de l'univers els tres components sumen 1 es una casualitat notable, de la qual no en coneixem cap raó específica.

La nucleosíntesi del carbó (i altres elements pesants)
La nucleosíntesi es el procés per el qual es formen els elements a partir de components més lleugers. En el univers primordial es varen formar l'hidrogen i l'heli (i petites quantitats d'altres elements) mentre que a l'interior dels estels es van formar, i encara es formen, els elements pesants com el carbó i l'oxigen, que son fonamentals per a la vida. El nucli de carbó es forma a partir d'un nucli de beril·li + un de heli (aquí ho expliquen de forma molt gràfica), mentre que si al nucli de carbó li afegim un altre nucli d'heli (també anomenat partícula alfa) obtenim un nucli de oxigen. Això no tindria res de extraordinari si no fos per la conjunció de casualitats que ho fan possible: 1) la alta inestabilitat del nucli de beril·li (es desintegra en 2.6·10-16 segons) fa que la formació de carbó sigui prou lenta com per donar temps a que una part es converteixi en oxigen (altrament tota la matèria es convertiria en carbó i aquí s'acabaria la historia), i 2) la formació del nucli d'oxigen es molt improbable, perquè l'energia d'un nucli excitat d'oxigen es inferior a la combinada del carbó + l'heli; a poca energia cinètica que aporti la partícula alfa es produeix un rebot i no hi ha unió. Però donat que, a diferencia del beril·li, el carbó es molt estable, al llarg dels milions d'anys que te la vida d'una estrella, l'oxigen s'acaba formant ¡sense, però, arribar a esgotar el carbó!. Així, doncs, la primera casualitat fa possible que s'arribi a formar carbó, mentre que la segona impedeix que tot el carbó es transformi en oxigen.

I mes...
Hi ha bastants més casualitats però ens allargaríem massa (i la majoria d'elles superen el meu nivell en ciència i matemàtiques). Potser la mare de totes les casualitats es el valor --i la relació entre elles-- de les masses de les partícules fonamentals i les forces amb que interaccionen. El famós enllaç o "pont" d'hidrogen, per exemple, responsable de que l'aigua sigui líquida, el gel floti o la doble hèlix de DNA es mantingui cargolada, n'és una conseqüència. Per no parlar, en fi, de les dificultats per explicar passos difícils en la evolució de la vida, en que alguns han trobat l'argument definitiu del disseny intel·ligent. 

Es possible que s'acabi trobant explicació per algunes d'aquestes casualitats; també es possible que, ben al contrari i com ha passat més d'un cop, coses que semblaven fàcils d'explicar (recordem Laplace) resultin cada vegada més complexes. ¿Aquestes casualitats i aquests fets, no suficientment explicats, son un argument per creure en l'existència de Deu? Òbviament, això depèn de cadascú. La hipòtesi Deu te l'avantatge --si ho voleu veure així-- de que d'una tacada "resolt" tots els problemes. Tots menys un, es clar: ¿com i per què es va crear Deu? Si aquesta idea us neguiteja, seguiu la recomanació de Dawkins: deixeu de preocupar-vos-en i gaudiu de la vida ;-)

  Richard Dawkins, amb una escriptora i una periodista, davant unautobús de la campanya
Alguns enllaços:
 Cosmologia
Ajust fi
Model_Lambda-CDM
Inflació Wiki
Inflació NASA
Diseny intel.ligent
Diseny intel.ligent en anglès (més complert)

Paraules clau:
Ajust fi, Principi antròpic, Constant cosmològica,  WMAP, model Lambda-CDM, complexitat irreductible.

17 comentaris:

  1. Brian, qualsevol hipòtesi de déu en la qual intervinguin arguments científics està condemnada al fracàs. Com tu mateix dius, és qüestió de paciència (fins i tot de molta paciència!) perquè es trobi una explicació; però la història del coneixement va plena de casos similars, fenòmens observats que, d’entrada, s’atribueixen a poders sobrenaturals, però que acaben explicats científicament.

    ResponElimina
  2. Totalment d'acord, Allau. La meva opinió es que fe i ciència son dos conjunts disjunts; la seva intersecció es el vuit. No tenen res a dir una de l'altre. Des de un punt de vista escèptic (en el seu sentit actual) preval la navalla d'Occam.

    ResponElimina
  3. Un article molt interessant en la línia del creacionisme i no creacionisme;comparteixo el convenciment de l'antagonisme ciència-fe...
    Ens haviem trobat per "El Pombo"...El meu nick és el de Ramsés...
    Salutacions, Antoni.

    ResponElimina
  4. Brian, després d'aquest post, ara mateix t'incloc al meu blogroll!
    Per cert, jo sempre he volgut poder creure en quelcom així com déus, extraterrestres, ouija i demés... i no hi ha manera, a la que em paro a pensar una mica, tot salta pels aires. El millor que podem fer, com bé ho apuntes, és quedar-nos amb la recomanció de Dawkins.

    ResponElimina
  5. Per cert, Brian, t'acabo d'afegir al meu blogroll i el teu bloc apareix com actualtizat... fa dos mesos!

    ResponElimina
  6. Alipori,
    Benvingut, però mantinguem el bon to. Cadascú es retrata a la seva manera.

    Alberich,
    Quina alegria retrobar-te! ¿Com va pel Pombo, encara el freqüentes?

    Leblansky,
    Em sento honorat :) (i no es conya). Això del blogroll que no s'actualitza em te ben negre; si algú sap com posar-hi remei... (?)

    ResponElimina
  7. (escric sense els comentaris davant)
    Ecuanimíssima i valuosa informació, exceptuant la taca negra del comentari final. No sabia que la proclama era del teòfob Hawkins. A saber que entèn -o enteneu- aquest paio per gaudir de la vida - i que no es pugui fer essent creient-.
    Però en els comentaris feu trampetes i grosses. Davant allò inexplicable els "racionalistes" no apel.len a explicacions paranormals sinó que NEGUEN els fenòmens.

    D'altra banda, no recordo quin comentarista, no afina dient que ciència i fe són antagòniques. Com bé ve a dir Brian són disciplines diferents, com ho poden ser història i filosofia, tot i que a vegades s'entrecreuin.
    Bona síntesi Brian, a la que jo gosso afegir, que -segons he sentit a gent "seriosa"- la Teoria de l'evolució té més forats que un colador, que per això és teoria.
    .............
    Leblansky, no cal que hi creguis =en els misteris o en el misteris%, per÷o per a que negar=los?
    !se m-ha trasstocat el teclat( Suposo que no has estat al corrent del debat que vaig proposar sobre la xenoglossia. Seria un exemple de misteri irresolt per÷o seembla que estudiat.

    ResponElimina
  8. Criteri, no sóc especialista, però no em sorprèn que la teoria de l'evolució tingui forats. Tota la ciència en té i per això mateix és ciència i els (bons) científics s'esforcen per anar omplint els forats amb mètode, raó i disciplina.

    Mitjançant la fe, com diu Brian, tot ho tens resolt, perquè tot ve explicat de sèrie. Però deu de ser que a mi m'agrada complicar-me la vida i aquest camí no em convenç.

    I per molta mania que li tinguis a en Dawkins, convidar a algú que gaudeixi de la vida no em sembla mal consell.

    ResponElimina
  9. Caram, Criteri, què et passa amb el teclat?
    La proclama no es del teòfob Hawking, sinó del (o avalada pel) teòfob Dawkins :) Però hauràs de convindre en que està feta amb molta cura per no ofendre a ningú.

    ResponElimina
  10. Gràcies, Allau. L'amic Criteri pensa que la ciència es una mena de religió, amb els seus dogmes i els seus profetes. Tant de bo te'n hagis sortit millor que jo, en fer-li veure la diferencia, però en tinc poques esperances.

    ResponElimina
  11. Ja sé, Brian, que em ficaré en un embolic, però un dia d'aquests tinc intenció d'escriure algun apunt sobre aquesta qüestió.

    ResponElimina
  12. Endavant, em quedo expectant. Què seria la vida sense embolics? :)

    ResponElimina
  13. Què seria la vida sense embolics?... jo t'ho diré:
    un passeig força més agradable i majestuòs del que és amb embolics, no trobes?

    ResponElimina
  14. Cal insistir i remarcar -una vegada més- la diferència expresada també pel Brian: La religió l'únic que explica "en sèrie" és com comportar-nos i ser millors individualment i en societat, la religió res té a dir ni diu d'atoms i reaccions químiques.

    A veure si t'aclareixo això també Brian. Res tinc contra la ciència -m'agrada fer els meus experiments cassolans- més que res perquè és neutra, ni bona ni dolenta! jo parlo dels seus profetes, i en general de la societat, que avui l'ha convertit en religió salvífica i que conté la veritat, tancant qualsevol porta a l'espiritualitat.

    ResponElimina
  15. Alipori, així és. La cosa em recorda els que diuen: Que aborrides les societats del nord amb tant d'ordre,en canvi que divertits que estem aquí" Un que també ho diu és l'Oscar del Jueves, ja que quan més merder més revistes ven.

    ResponElimina
  16. Criteri: si el que poses en qüestió no es la ciència, sinó la societat, no hi tinc gaire cosa a dir. Si més no, des del punt de vista del que estàvem parlant. Altre cosa es que blasmar la societat, així en abstracte, tampoc em sembla gaire útil, però aquest seria un altre debat.

    ResponElimina
  17. Dios existe. Es es la belleza, el amor de mis hijos, la tremenda tristeza de muerte y la espereranza.

    ResponElimina