El suicidi pot ser una elecció racional

Avui portava al cap parlar de l'escola. Al veure que ja ho ha fet en Jordi Marron a la vaca no m'ha semblat que fos bona idea insistir en el mateix tema (tot i que no te res a veure la idea que jo duia al magí amb la que ell ha desenvolupat) però el que (tot fent el repas dels blogrolls del marge) m'ha fet canviar de parer ha estat l'article que el filósof Julian Baggini publica avui amb el mateix títol que jo li he manllevat: "Suicide can be a rational choice". Amb l'ajut del Google tranlator n'he fet un extracte:

D'antuvi, Baggini es fa la pregunta central: «¿és moralment justificable ajudar a algú, que és un malalt terminal, a una mort que ell ha decidit?». Però abans d'entrar en l'argumentació de les possibles respostes fa una consideració: del que la majoria de la gent parla, quan es planteja la qüestió, es dels «efectes secundaris i les conseqüències no desitjades», més que de suïcidi assistit mateix. Es dir, no es discuteix tant sobre el moll l'os de la qüestió com de coses tals com la confiança (o desconfiança) en la bona praxis d'els metges, la necessitat de protegir els vells en front de coercions interessades o, àdhuc, en front d'un estat suposadament massa procliu a càlculs freds i economicistes.

Posar el focus en aquestes conseqüències col·laterals perverses no es en absolut injustificat -diu Baggini- però, afegeix, «si hem de debatre el tema de manera seriosa, la discussió s'empobreix si no enfrontem el nucli de la qüestió moral: ¿fins a quin punt hauríem de respectar el desig d'un ésser humà de posar fi a la seva vida abans del que és necessari?».

«Aquesta és una qüestió profundament incòmode -continua. De fet hi trobem encapsulades dues de les més grans preguntes que ens podríem fer: a) ¿Puc triar el moment i la manera de la meva pròpia mort? i b) ¿pot algú ajudar-me a posar en pràctica aquesta decisió? La primera es refereix a la nostra responsabilitat, en última instància, en vers nosaltres mateixos, la segona a les nostres responsabilitats, en última instància també, en vers els altres».

Després d'unes digressions sobre el pensament de filosófs com Sartre o Camus, ens diu que la sola idea de que podem posar fi a la nostre pròpia vida ens provoca una gran ansietat, però que al mateix temps (o a continuació) ens presenta la possibilitat d'arribar a la conclusió de que la mort és a vegades preferible a la vida.

«Estic convençut que molts troben aquest pensament tan preocupant que simplement el negaran de pla. Així, per exemple, argumenten que qualsevol que cregui que per a ell la mort es desitjable ha d'estar equivocat. [Creuen] que [els suïcides] estan deprimits però no s'en donen compte, o que estan equivocats sobre el que el futur els pot deparar. Això és profundament paternalista en vers els molts homes i dones que han decidit que la vida, en condicions terminals, no val la pena de ser viscuda. Dir que estan equivocats és dir que nosaltres som millors jutges del valor de la seva vida del que ho són ells mateixos. Això no és compassió, sinó arrogància».

Continua l'argumentació dient que el fet de que algú decideixi que no vol seguir vivint, o que no creu que li valgui la pena viure en les seves particulars circumstancies, es una decisió personal i autònoma que de cap manera implica que altres persones, en idèntiques circumstancies, hagin de decidir o pensar el mateix. Aquest punt -la autonomia- em sembla dels més rellevants. De cap manera se li pot oposar un suposat fracas de la societat o una mena de dilució de la responsabilitat personal en la col·lectiva:

«Altres afirmen que cada suïcidi representa un fracàs de la societat per establir les condicions que fan la vida suportable. Però, fer d'un suïcidi la responsabilitat d'altres, nega la responsabilitat que cada un de nosaltres té per a sí mateix. Aquesta resposta també és una forma simplista d'evitar tenir en compte que de vegades el suïcidi pot ser realment una elecció racional, que és precisament la possibilitat que crec que ens resulta més difícil de tolerar».

L'article es bastant més llarg però no m'he volgut allargar gaire. Hi ha un parell de punts que m'han semblat particularment incisius. Un, pel que fa al judici de intencions: el suïcida en realitat no vol morir (o no sap el que vol o està deprimit, etc.) Com diu molt be Baggini, això no es compassió, sinó arrogància. Un altre, el de l'autonomia personal: ningú -ni l'estat- està en condicions d'arrogar-se la superioritat legal o moral de decidir, per mi, el que a mi em convé.

 --------------
Nota: he vist que en algun bloc vehí apareix un enllaç a aquesta entrada (?!) Els asseguro que jo no he possat cap enllaç en lloc. (Si algú sap què estic fent malament i m'ho vol explicar, li quedaré agraït).