29 d’abril del 2010

Aquest bloc s'acaba i un altre en comença


Aquest bloc, «Sin prisas pero con pausas», passa a millor vida.

Després de intentar per tots els mitjans de desencallar-el o fer reviure els apunts en un altre bloc, no he trobat altre manera que començar de bell nou. Com sabeu, es va quedar encallat en l'apunt de «Vic» i no hi ha hagut manera de desencallar-el.

Així, doncs, a partir d'aquest cap de setmana del 1 de maig de 2010 queda, substituït pel nou bloc:

27 d’abril del 2010

El Capital humà

El llibret "Para comprender la crisis", de Gabriel Tortella i Clara Eugenia Núñez, ofereix ni més ni menys que el que diu el títol, una descripció clara i intel·ligible del com i el perquè de la crisi. No en faré una recensió; primera, perquè, per 10€, qui hi estigui interessat li surt més a compte compar-el (val la pena), segona perquè tots els temes que s'hi tracten es poden trobar arreu, analitzats sota tots els punts de vista possibles. Tots excepte un: el de la (manca de) reforma educativa. Be, no vull dir que no hi hagi la tira de assaigs sobre el tema, vull dir que no hi ha (si més no, jo no ho he vist) un tractament de l'assumpte com a factor desencadenant de la crisi, en la mateixa mesura en que ho han estat la bombolla immobiliària, la manca de reforma laboral o la bombolla financera, posem per cas.

I es que els autors s'hi refereixen exactament amb aquest terme: la bombolla educativa. La bombolla educativa, junt amb els factors esmentats, i d'altres, serien els que donarien especificitat a la crisi espanyola dins de la crisi mundial. (Potser diríem millor, occidental). ¿Perquè bombolla? Doncs perquè el capital humà està sobrevalorat. El capital humà es el conjunt d'atributs que una persona acumula pel procés de formació educativa. Doncs be, aquest capital, que es certifica per mitjà dels títols acadèmics, te un valor oficial molt superior al real. Ni més ni menys que els habitatges i els actius financers; d'ací que bombolla sigui el nom apropiat. O si ho preferiu, "titulitis":
«El sistema educativo español certifica un determinado nivel de de formación que se corresponde con n años de educación, pero el mercado aplica un importante descuento a la hora de remunerar al graduado, es decir, valora poco el título»
No estem parlant de estimacions subjectives: la tassa de rendiment de la educació superior a Espanya es un 40% superior que la de l'ensenyament secundari, mentre que a la mitjana a l'OCDE es un 80% superior. El perfil salarial dels empleats suggereix que a Espanya, l'experiència vinculada a l'edat, suposa una prima superior a la de la formació, en relació a la mitjana europea. A Finlàndia, el 20% d'els nois de 15 anys assoleixen un nivell d'excel·lència en ciències, que a Espanya només assoleixen el 5%. (Probablement el salt es menor en relació a la mitjana europea, però la dada es significativa).

El llibre s'esplaia en la descripció dels antecedents del sistema educatiu, que te els seus orígens remots en la Llei Moyano de 1857, i més pròxims en la Llei Villar Palasí de 1970, i en la enumeració dels trets característics que han desembocat en el model actual (conegut més o menys per tothom) assenyalant els punts febles d'un model, en teoria modèlic, però a la pràctica desastrós:
«El sistema educativo español garantiza el acceso a la educación, es equitativo e igualitario, pero no cumple su objetivo básico: formar, instruir, capacitar a la población en función de su inteligencia, talento y compromiso con su propia educación, es decir, no genera el capital humano que certifica. El sistema falla a los indivíduos y a la sociedad» (Negretes meves). 
La anterior premissa (l'accés universal a la educació) ha donat lloc a la proclama triomfalista que tans cops hem sentit als nostres polítics: «la de hoy es la generación mejor formada de nuestra historia» però, com diuen els autors, o be no estem tan ben formats, o be, inexplicablement, la economia espanyola no sap aprofitar aquest fabulós capital humà. La raó i la prudència ens fan desconfiar de explicacions conspiranoiques i ens indueixen a concloure que si la economia espanyola no aprofita aquest capital humà es, senzillament, perquè el tal capital no existeix. (O no, en la mesura que se li suposa).

Finalment (no em vull allargar més) el llibre assenyala algunes de les causes concretes i immediates: la progressiva desaparició de les oposicions, l'entrada per mitjà de la cooptació (a dit) la pressió dels sindicats, la famosa funcionarització dels no menys famosos PeNeNes, el clientelisme del partits locals (autonòmics), la eliminació d'un batxillerat exigent.
Sensu contrari, les mesures correctores: control de resultats, probes externes als centres educatius al llarg dels cicles, publicació de dades sobre tasses de ocupació i salaris, en estudis professionals i superiors, per centre i titulació, implantació d'agències de qualitat de l'ensenyament superior per part de organismes independents (no de sindicats i gestors de les pròpies universitats) etc.:
«Si en la crisis de los años Setenta España sentó las bases de un sistema financiero moderno y competitivo internacionalmente, gracias a las medidas de seguimiento y control (...) del Banco de España, hoy se hace inaplazable la puesta en marcha de un modelo similar para el sistema educativo en su conjunto.»
El llibre no ho diu, però a mi em va vindre immediatament per associació de idees: ens cal un Fuentes Quintana de la Educació!      

20 d’abril del 2010

Rebobinant «Puttin' on the Ritz»

L'altre dia, per atzar, va aterrar al meu ordinador el gag «Mori el Borbó» que es, al meu parer (ja se sap que sobre gustos no hi ha res escrit) un dels més reeixits de la gent del Polonia. I no sé ben be perquè (segurament perquè tenia poca feina i encara menys ganes de fer-la) vaig començar a estirar del fil...


Com es sabut, el gag es una parodia d'un altre gag: el que representen Gene Wilder i Peter Boyle, a la pel·lícula de Mel Brooks, «Little Frankenstein», del 1974.


I, com també es sabut, si be la versió de Wilder i Boyle era absolutament genial (se'n han fet adaptacions teatrals) qui havia fet la peça mundialment famosa era el no menys genial Fred Astaire. Però abans de rebobinar fins a Fred Astaire us proposo una paradeta per sentir --i veure-- una versió que jo no coneixía i que em va deixar al·lucinant. Es la personalíssima adaptació que en va fer Taco el 1982. Es d'aquelles versions que (per possar un exemple que em ve ara mateix al cap: el With a Little Help de Joe Cocker) superen l'original amb escreix. (Si hi ha algun fan dels Beatles, on diu "superen" que llegeixi "es diferencien"). 



Ara sí, la següent versió que us proposo es la de Fred Astaire. El número es de la pel·lícula «Blue Skies» de Stuart Heisler (1946). Ah! m'en havia descuidat, la cançó es --com no-- de Irving Berlin, i la escriure i publicar l'any 1929.


El rebobinat s'escampa en un munt de sub-bobines que ja no soc capaç de seguir (ni potser val la pena). Pel seu valor anecdòtic penjo aquesta versió interpretada  per Clark Gable el 1939, a la pel·lícula «Idiot's Delight». Seria, imagino, perfectament oblidable si no fos pel fet curiós de ser l'únic número musical que se li recorda.


I finalment val la pena mencionar, per ser la primera, una de les moltes películes musicals que prenen la cançó com a leitmotiv: «Puttin' on the Ritz», de Edward Sloman, rodada el 1930 i interpretada per Harry Richman.


Segons la Wikipedia, el títol de la cançó deriva de la expressió d'argot "putting on the Ritz" que te el sentit de, vestir a la última moda. Que es tal com cal anar al, sempre elegant, Hotel Ritz.

La lletra aquí, per exemple.

13 d’abril del 2010

Salvador Pániker

L'altre dia, arran de fer un comentari al bloc de Evocacions sobre el «Cuaderno amarillo» de Salvador Pániker, vaig despenjar el llibre, que el tenia a mig llegir des que el vaig comprar fa quasi 10 anys, i em vaig despatxar dient que es un home intel·ligent -i en tant que intel·ligent, divertit- però al que no calia prendre's massa en serio.

Fa bastants anys que soc soci de l'associació DMD (Dret a Morir Dignament) de la qual Pániker va ser fundador i president durant molts anys (no sé si encar ho es). A cada assemblea anual, a més a més de presidir la reunió, solia fer una una xarradeta per motivar el personal i animar els nous socis. Fa temps que no hi vaig (me'n vaig distanciar una mica quan van aterrar els de la delegació de Madrid amb una política molt agressiva) però sempre m'ha despertat simpatia el personatge.

El cas es que, no sé si per mala consciència d'haver fet el comentari a ca l'Evo una mica a la lleugera o perquè ja tenia el llibre a sobre la taula, em va entrar el cuquet de escatir si calia, o no calia, prendre's en Pániker en serio. I em vaig posar a rellegir-el. (Tot i que llegeixo d'una manera un xic anàrquica, no em costa gens saber per on he passat abans, ni que faci 10 anys, perquè subratllo i marco bastant)

Cal prendre's Pániker en serio?
El llibre recull dos anys del seu diari (1993 i 1994) i es va editar el 2000. Tenia 66 anys quan escrivia el diari, 73 quan ho va publicar i 83 actualment. Això ens ajuda a situar-nos.
Els temes que predominen en aquest tros de diari (però en toca molts d'altres) son la música -Bach, sobre tot- la filosofia i l'amor/sexe (no necessàriament en aquest ordre). També la seva relació amb el mon. De fet la filosofia en Pániker, es, sobre tot, qüestionar-se permanentment a si mateix. Es reconeix egocèntric, en un sentit en que no deixem de ser-ho tots: som el centre del nostre mon i només podem accedir a la resta del mon a partir de nosaltres mateixos.

La paraula “mística” es omnipresent en el llibre, juntament amb d'altres (juntes però no barrejades): retroprogesió, budisme, taoisme, relativisme... Es considera religiós, però aquest concepte te, per a ell, un sentit probablement molt diferent al que te per a altres persones: «hay personas que nos hemos dado de baja de toda institución religiosa, no por falta de sensibilidad religiosa, sino por exceso de ella». I una mica més endavant: «la mística -tal como yo la entiendo- se siente casi más a gusto con el ateismo que con la religión». Es considera un «homo religiosus, pero sin creer literalmente en nada». Aquesta aparent contradicció em va recordar el sentit que donava Einstein al concepte de Religiositat còsmica: «mucho más acentuado en el Budismo… Los genios religiosos de todos los tiempos eran admirables gracias a esta religiosidad que no conocía dogmas ni Dios alguno concebido a la manera del hombre» (Einstein: “Mi visión del Mundo”).
Un altre paraula recurrent es “experiència”; el budisme com a religió empírica: «cada individuo debe recorrer su propio camino».. El cristianisme, en canvi, no es una religió de experiència, sinó de doctrina: «ese cristianismo -oficial y oficializado- es una religión para eunucos.».

Es considera relativista i postmodern, però només en la seva faceta de filòsof, no en la de enginyer: «no hay multiculturalidad en las ciencias duras, en este terreno no cabe ser constructivistas posmodernos». Retreu als intel·lectuals de lletres la seva incultura científica i es refereix al famós tema de les dues cultures de C.P. Snow: «tal vez sepan algo de la polémica Sartre-Camus, pero lo ignoran todo de la polémica Frege-Hilbert, por no hablar del desacuerdo entre Einstein y Bohr». S'interessa (suposo que hi te a veure que fa 17 anys estava de moda) per les teories de la complexitat i del caos; la termodinàmica i la “fletxa del temps”. Cita Gödel, Turing, Mandelbrot, Prigogine... També Cantor, Riemann, Hilbert i altres matemàtics moderns.

Societat/snobisme
«Endogamia barcelonesa»: un dia va al casament del fill de Rubert de Ventós, un altre al de la filla de Pere Portabella... Es fa amb els "nois de Sant Gervasi": Maragall, Obiols, Serra... I forma part de la famosa gauche divine del Bocaccio: Jaime Gil de Biedma, Óscar Tusquets, Antonio de Senillosa, Ricardo Bofill, Oriol Regás... «La broma de la "gauche divine" fue un invento de Joan de Sagarra».
«Mi gente son los lúcidos; los escépticos con sentido del misterio». «Conversar es saludable, lo complicado es encontrar con quién. Porque, descartados los intelectuales petulantes, los egóticos que sólo se escuchan a sí mismos, la gente con dinero y sin cultura, la gente con cultura y sin feeling, ¿quién queda?».
  Assumeix amb elegància però sense masses problemes de consciencia, que va néixer amb la flor al cul, de la qual cosa no en te, evidentment, cap culpa.  «Es, por cierto, una situación que nunca acabo de digerir, la de encontrarme en el bando afortunado».

Música
La va mamar de sa mare. Als cinc anys tocava el piano i poc o molt no ha deixat de fer-ho. Bach i jazz sobre tot. També List, Mozart i molts d'altres (però no Mahler ni Wagner, l'exaspera la lentitud). Moderns? Stravinski, Bartók, Ravel, Debussy... «¿Ópera?: hasta Mozar, bien, después olvídate».

Amor/sexe
Per a ell son indestriables i els viu amb intensitat i profusió. No dissimula ni amaga les moltes relacions que ha tingut, però tampoc en fa morbo ni ostentació.

Escriure
 Català atrapat en la llengua castellana, enveja els escriptors castellans que «no tienen mis problemas de hibridismo lingüístico». Es sent, diu, ciutadà del mon: qui només te una llengua es com qui no en te cap.

El germà
No hi ha sintonia, admet que tenen punts en comú però li sembla, en molts aspectes, un farsant: «una mala mezcla de profundidad y falsedad». «Mi hermano dice estar en contra del Sistema… No existe El Sistema (…) lo que hay es una colección de subsistemas borrosos».
Frases
  • Pluralismo es andar por la vida sin absolutos; esto es lo que uno llama “mística”.
  • La vida es un suceso carente de significado.
  • ¿Qué diablos significa estar al día?
  • Escribir es un verbo intransitivo.
  • La parte femenina de mí mismo...
  • La realidad me infunde demasiado respeto como para que se me ocurra buscarle un fundamento último.
Així, doncs, ens el podem prendre en serio? Doncs deu ni do; jo crec que sí. Mols altres que passen per seriosos, vists de la vora, son força més fantasmes.

    7 d’abril del 2010

    Probablement Deu no existeix... ¿o sí?

    Hi ha dues grans qüestions per les quals hom es pot plantejar la existència de Deu: qui (o què) ha creat el mon, i quin sentit te la vida. Aquí em vull referir a la primera.

    De la Il·lustració ençà, la qüestió sobre si el mon necessitava de la figura d'un creador ha passat per alts i baixos. Una de les respostes més contundents la va donar Pierre-Simon Laplace a Napoleó quan aquest li va preguntar perquè Deu no apareixia en el seu llibre Méchanique céleste: «Sire, je n’ai pas eu besoin de cette hypothèse» ("Senyor, no he necessitat aquesta hipòtesi").

    Però aquesta confiança dels científics en la ciència, com a font de explicació última del mon, va trontollar al primer terç del segle XX, precisament de la ma d'alguns dels científics que varen protagonitzar la gran revolució contemporània de la ciència: la formulació de les teories de la relativitat i de la mecànica quàntica. Des de Einstein, que amb una posició una mica ambivalent va donar peu a que ateus i creients es disputessin la seva herència, fins a Eddington, Heisenberg o Schrodinguer, de reconegudes inclinacions místico-filosòfiques, van ser bastants, i bastant prominents, els científics que cercaven un sentit transcendent a vida. A la segona part del segle XX, en canvi, va tornar a predominar la postura escèptica de Laplace o fins i tot bel·ligerant, en la línia de Jacques Monod o Stephen Hawking, per no parlar de Richard Dawkins.

    Però vet ací que en les dues últimes dècades la qüestió sembla haver donant un tomb. Com més s'han anat estudiant les condicions imprescindibles per a un univers viable --entenent per viable aquell capaç de donar lloc a galàxies, estrelles, planetes i éssers vius-- més evident s'ha fet que aquestes condicions constituïen un cúmul de casualitats que el feien altament improbable. Es el que se n'ha dit "ajust fi" de les propietats i paràmetres de l'Univers. Veiem algunes d'aquestes improbables casualitats:

    La planitut de l'Univers
    El primer problema que va presentar l'anomenat model estàndard era el de planitut o densitat crítica. El univers actualment observat te una relació "Ω", entre la densitat actual i la densitat crítica, sensiblement igual a 1. Això vol dir que es pla o molt aprop de ser pla. Però donat que la expansió de l'univers amplifica qualsevol desviació respecte de la densitat crítica, això implica que quan l'univers tenia una edat de només 1ns (una mil-milionèsima de segon) la densitat havia de ser igual a la crítica amb una precisió millor que 1 / 10-24 .Quelcom inimaginable. Altrament l'univers hauria col·lapsat o s'hauria diluït molt abans de poder formar galàxies i tot el demés. Val a dir que en aquell instant ja s'havia produït la "inflació", que en teoria explica el planxat de l'univers, però no està clar el perquè aquesta inflació va tenir el ritme i la duració justa per produir la planitut primordial. Per acabar-ho d'adobar, les últimes observacions ens diuen que la expansió de l'univers s'està accelerant (línia vermella del diagrama) per mor de una, mal coneguda, "energia fosca" o "constant cosmològica", i que això està succeint des de fa uns 5.000 milions d'anys. A més a més, aquesta Ω te un mínim de 3 components: la matèria corrent (bariònica) la matèria fosca i la energia fosca. El perquè just en aquest moment de la historia de l'univers els tres components sumen 1 es una casualitat notable, de la qual no en coneixem cap raó específica.

    La nucleosíntesi del carbó (i altres elements pesants)
    La nucleosíntesi es el procés per el qual es formen els elements a partir de components més lleugers. En el univers primordial es varen formar l'hidrogen i l'heli (i petites quantitats d'altres elements) mentre que a l'interior dels estels es van formar, i encara es formen, els elements pesants com el carbó i l'oxigen, que son fonamentals per a la vida. El nucli de carbó es forma a partir d'un nucli de beril·li + un de heli (aquí ho expliquen de forma molt gràfica), mentre que si al nucli de carbó li afegim un altre nucli d'heli (també anomenat partícula alfa) obtenim un nucli de oxigen. Això no tindria res de extraordinari si no fos per la conjunció de casualitats que ho fan possible: 1) la alta inestabilitat del nucli de beril·li (es desintegra en 2.6·10-16 segons) fa que la formació de carbó sigui prou lenta com per donar temps a que una part es converteixi en oxigen (altrament tota la matèria es convertiria en carbó i aquí s'acabaria la historia), i 2) la formació del nucli d'oxigen es molt improbable, perquè l'energia d'un nucli excitat d'oxigen es inferior a la combinada del carbó + l'heli; a poca energia cinètica que aporti la partícula alfa es produeix un rebot i no hi ha unió. Però donat que, a diferencia del beril·li, el carbó es molt estable, al llarg dels milions d'anys que te la vida d'una estrella, l'oxigen s'acaba formant ¡sense, però, arribar a esgotar el carbó!. Així, doncs, la primera casualitat fa possible que s'arribi a formar carbó, mentre que la segona impedeix que tot el carbó es transformi en oxigen.

    I mes...
    Hi ha bastants més casualitats però ens allargaríem massa (i la majoria d'elles superen el meu nivell en ciència i matemàtiques). Potser la mare de totes les casualitats es el valor --i la relació entre elles-- de les masses de les partícules fonamentals i les forces amb que interaccionen. El famós enllaç o "pont" d'hidrogen, per exemple, responsable de que l'aigua sigui líquida, el gel floti o la doble hèlix de DNA es mantingui cargolada, n'és una conseqüència. Per no parlar, en fi, de les dificultats per explicar passos difícils en la evolució de la vida, en que alguns han trobat l'argument definitiu del disseny intel·ligent. 

    Es possible que s'acabi trobant explicació per algunes d'aquestes casualitats; també es possible que, ben al contrari i com ha passat més d'un cop, coses que semblaven fàcils d'explicar (recordem Laplace) resultin cada vegada més complexes. ¿Aquestes casualitats i aquests fets, no suficientment explicats, son un argument per creure en l'existència de Deu? Òbviament, això depèn de cadascú. La hipòtesi Deu te l'avantatge --si ho voleu veure així-- de que d'una tacada "resolt" tots els problemes. Tots menys un, es clar: ¿com i per què es va crear Deu? Si aquesta idea us neguiteja, seguiu la recomanació de Dawkins: deixeu de preocupar-vos-en i gaudiu de la vida ;-)

      Richard Dawkins, amb una escriptora i una periodista, davant unautobús de la campanya
    Alguns enllaços:
     Cosmologia
    Ajust fi
    Model_Lambda-CDM
    Inflació Wiki
    Inflació NASA
    Diseny intel.ligent
    Diseny intel.ligent en anglès (més complert)

    Paraules clau:
    Ajust fi, Principi antròpic, Constant cosmològica,  WMAP, model Lambda-CDM, complexitat irreductible.

    1 d’abril del 2010

    No es un mon per a vells

    Ahir, tot llegint l'article del Joan Barril «Tots som de cartró», a propòsit de l'apagada analògica, gaire be podia avançar l'escena que vindria a la tarda. Amb prou feines acabats de dinar, sento trucar la Nora (li conec la manera de trucar), la veïna del 6è. Es una senyora vídua, de més de vuitanta anys, llargs, que viu sola. Sense donar-me temps a saludar-la, amb la veu trencada i mig plorosa, m'agafa del braç:  

    --Toni, ja sé que m'agafaràs mania i quan em vegis em fotràs escales avall, però es que no sé que he fet amb la tele i ara em surten unes lletres que no sé que diuen....
    --Tranquil·la, dona ara...-- Nerviosa i atabalada no em deixa parlar.
    --No et pensis; que abans de molestar-te he fet venir el de la botiga, i m'ha posat una capsa a la tele del quarto, però ara, la del menjador... Ai mare, perquè nostre senyor no s'hem va emportar quan va morir l'Agustí? Què hi faig jo en aquest mon, pobra de mi...?

    S'atabala, em prou feines hi sent i el que sent no ho entén. L'agafo i ens en anem cap a casa seva.

    Dit en poques paraules i per no allargar-me: a aquesta pobra dona li ha caigut el mon a sobre. Més ben dit, no li ha caigut, li han abocat. Te un televisor de 4 o 5 anys, que va comprar el seu marit abans de morir, amb TDT, i un altre d'antic, al quarto. El primer te un comandament ¡amb 25 o 30 botons! Fins ara només li calia saber engegar i parar, i seleccionar el canal amb els 9 botons numèrics, tal com feien amb l'Agustí, però ara, tant aviat li surten els canals de la radio com els analògics amb «unes lletres què no sé que diuen... ¡ai senyor!» Al quarto es pitjor: intento fer-li entendre que ha d'engegar amb el comandament antic i llavors buscar el canal amb el comandament nou de l'adaptador de la TDT, «ara be, si et surt aquesta pantalla estranya, prem aquest botó que diu "exit"»... en fi, un veritable drama. En Joan Barril ho descriu perfectament:
    «...quan la tecnologia es nodreix dels hàbits de consum massiu, algunes persones no poden seguir i es van quedant aïllades i fins i tot estigmatitzades. Envoltats de manuals d’instruccions impresos en lletra minúscula i redactats amb l’argot més incomprensible, ¿no els estem dient a aquests avis supervivents de tantes coses que també ells seran només ciutadans de cartró?»
    I més endavant acaba:
    «La fi no sempre justifica els mitjans, sobretot quan aquests mitjans estableixen una clara frontera entre els nous invàlids i els que encara arribaran al pròxim invent. Després, els nous apòstols de la tecnologia punta es lamenten de l’anomenada «bretxa tecnològica». En la seva facúndia, no admeten que sobre aquesta bretxa s’han oblidat de construir ponts.»
    Ahir vaig sentir dir a un d'aquests fatxendes, a què es refereix Barril, que:
      «Al adelantarnos dos años a Europa, además de crearse más de 40 mil empleos relacionados con la TDT, España se ha convertido en un referente tecnológico.»
    Tal com ho llegiu, som un referent a Europa... ¡en bastir falles i decorats de cartró-pedra!. Els trens de rodalia no funcionen però tenim "Aves"; som capdavanters en fracàs escolar però quasi tots els nens tenen ordinador; no tenim tecnología propia però "ens avancem 2 anys" quan es tracta de importar-la. Això sí, l'esforç ha valgut la pena: feu un recorregut pels quaranta canals i escaig que teniu a la vostre disposició i ho podreu comprovar. "Noi, enchega la tele".

     I have always wished that my computer would be as easy to use as my telephone. My wish has come true. I no longer know how to use my telephone.
    - Bjarne Stroustrup, the designer and original implementer of C++