28 de febrer del 2010

El suicidi pot ser una elecció racional

Avui portava al cap parlar de l'escola. Al veure que ja ho ha fet en Jordi Marron a la vaca no m'ha semblat que fos bona idea insistir en el mateix tema (tot i que no te res a veure la idea que jo duia al magí amb la que ell ha desenvolupat) però el que (tot fent el repas dels blogrolls del marge) m'ha fet canviar de parer ha estat l'article que el filósof Julian Baggini publica avui amb el mateix títol que jo li he manllevat: "Suicide can be a rational choice". Amb l'ajut del Google tranlator n'he fet un extracte:

D'antuvi, Baggini es fa la pregunta central: «¿és moralment justificable ajudar a algú, que és un malalt terminal, a una mort que ell ha decidit?». Però abans d'entrar en l'argumentació de les possibles respostes fa una consideració: del que la majoria de la gent parla, quan es planteja la qüestió, es dels «efectes secundaris i les conseqüències no desitjades», més que de suïcidi assistit mateix. Es dir, no es discuteix tant sobre el moll l'os de la qüestió com de coses tals com la confiança (o desconfiança) en la bona praxis d'els metges, la necessitat de protegir els vells en front de coercions interessades o, àdhuc, en front d'un estat suposadament massa procliu a càlculs freds i economicistes.

Posar el focus en aquestes conseqüències col·laterals perverses no es en absolut injustificat -diu Baggini- però, afegeix, «si hem de debatre el tema de manera seriosa, la discussió s'empobreix si no enfrontem el nucli de la qüestió moral: ¿fins a quin punt hauríem de respectar el desig d'un ésser humà de posar fi a la seva vida abans del que és necessari?».
«Aquesta és una qüestió profundament incòmode -continua. De fet hi trobem encapsulades dues de les més grans preguntes que ens podríem fer: a) ¿Puc triar el moment i la manera de la meva pròpia mort? i b) ¿pot algú ajudar-me a posar en pràctica aquesta decisió? La primera es refereix a la nostra responsabilitat, en última instància, en vers nosaltres mateixos, la segona a les nostres responsabilitats, en última instància també, en vers els altres».
Després d'unes digressions sobre el pensament de filosófs com Sartre o Camus, ens diu que la sola idea de que podem posar fi a la nostre pròpia vida ens provoca una gran ansietat, però que al mateix temps (o a continuació) ens presenta la possibilitat d'arribar a la conclusió de que la mort és a vegades preferible a la vida.
«Estic convençut que molts troben aquest pensament tan preocupant que simplement el negaran de pla. Així, per exemple, argumenten que qualsevol que cregui que per a ell la mort es desitjable ha d'estar equivocat. [Creuen] que [els suïcides] estan deprimits però no s'en donen compte, o que estan equivocats sobre el que el futur els pot deparar. Això és profundament paternalista en vers els molts homes i dones que han decidit que la vida, en condicions terminals, no val la pena de ser viscuda. Dir que estan equivocats és dir que nosaltres som millors jutges del valor de la seva vida del que ho són ells mateixos. Això no és compassió, sinó arrogància».

Continua l'argumentació dient que el fet de que algú decideixi que no vol seguir vivint, o que no creu que li valgui la pena viure en les seves particulars circumstancies, es una decisió personal i autònoma que de cap manera implica que altres persones, en idèntiques circumstancies, hagin de decidir o pensar el mateix. Aquest punt -la autonomia- em sembla dels més rellevants. De cap manera se li pot oposar un suposat fracas de la societat o una mena de dilució de la responsabilitat personal en la col·lectiva:
«Altres afirmen que cada suïcidi representa un fracàs de la societat per establir les condicions que fan la vida suportable. Però, fer d'un suïcidi la responsabilitat d'altres, nega la responsabilitat que cada un de nosaltres té per a sí mateix. Aquesta resposta també és una forma simplista d'evitar tenir en compte que de vegades el suïcidi pot ser realment una elecció racional, que és precisament la possibilitat que crec que ens resulta més difícil de tolerar».
L'article es bastant més llarg però no m'he volgut allargar gaire. Hi ha un parell de punts que m'han semblat particularment incisius. Un, pel que fa al judici de intencions: el suïcida en realitat no vol morir (o no sap el que vol o està deprimit, etc.) Com diu molt be Baggini, això no es compassió, sinó arrogància. Un altre, el de l'autonomia personal: ningú -ni l'estat- està en condicions d'arrogar-se la superioritat legal o moral de decidir, per mi, el que a mi em convé.

 --------------
Nota: he vist que en algun bloc vehí apareix un enllaç a aquesta entrada (?!) Els asseguro que jo no he possat cap enllaç en lloc. (Si algú sap què estic fent malament i m'ho vol explicar, li quedaré agraït).

20 de febrer del 2010

En homenatge a Krahn

Ha mort Fernado Krahn, il·lustrador de la ciència

El dijous passat, dia 18, va morir el dibuixant Fernando Krahn, il·lustrador de La Vanguardia des de feia 26 anys. Gràcies a ell, en certa manera, jo vaig re-descobrir el vell diari. (Clicar el dibuix per engrandir)

El meu pare es va de-subscriure de La Vanguardia arran del cas Galinsoga (el 1959) però va continuar comprant-la cada dia al quiosc --tampoc hi havia gaire per escollir. Per a ell comprar la Vanguardia era quelcom ineludible, com afaitar-se, o prendre's el cafè de bon matí. Jo vaig heretar l'addicció a comprar el diari cada dia; però ja no era La Vanguardia (que per a mi estava indissolublement associada al régimen) sinó qualsevol altre.

Be, no exactament qualsevol altre, sinó el que en cada moment a mi em semblava menys proper al tal règim i els seus hereus. Així, vaig anar passant pel Tele-eXprés de l'Ibañez Escofet, l'Avui d'en Josep Faulí, El Diario de Barcelona d'en Tristán La Rosa, El País d'en Cebrián (que vaig estimar i odiar no sé quantes vegades)... Fins que un bon dia - als darrers 80s- vaig descobrir que, els dissabtes, La Vanguardia, publicava unes pàgines de ciència força interessants (que més tard es van convertir en un excel·lent suplement) il·lustrades amb uns dibuixos encara més interessants. Era l'època d'en Lluís Foix --i més endavant d'en Joan Tàpia-- i vet-ho aquí, que ja no era el portaveu de la dreta més carrinclona, sinó que s'havia convertit en un diari modern i progressista. La historia més recent ja la coneixeu tots: l'any 2000, al carrer de Pelai van desembarcar els prenafeta's boys i li van dir al conde de Godó que si s'havia begut l'enteniment i que, què era això de fer-li el joc a l'enemic. Des les hores un altre cop m'he de veure com ànima en pena, vagant del País al Periòdico i del Periódico al País, perquè, com diu la copla, ni contigo ni sin tí tienen mis males remedio.

Però m'he anat del que volia parlar, que era del malaguanyat amic Krahn. Nat a Xile el 1935, s'en va exiliar quan la dictadura del Pinochet, i, per sort nostra, es va establir a Sitges, on ha viscut fins a la seva mort. La ciència i el surrealisme son dues coses per les que --cadascuna al seu lloc-- sento debilitat, i en Krahn sabia combinar-les perfectament. No sé si perquè tenia formació científica, o perquè tenia una extraordinària capacitat per copsar les indicacions d'en David Jou, Vladimir de Semir i d'altres periodistes científics, feia un dibuixos que eren, no ja només el complement perfecte dels texts, sinó gaire be ciència en sí mateixos. Fins a tal punt que, de vegades, quasi be semblava que els propis texts quedesin en un segon pla.
   
_____________________________________

Otrosí: Ja m'he perdut del tot

Avui, al quiosc, quasi be tots els diaris duien a la portada, i de forma destacada, la foto d'un paio --a qui no conec de res-- que diu que demana disculpes pels seus embolics de faldilles i que "no descarta tornar al golf aquest any". (??!)

Sempre he sostingut que si tothom va en un sentit i tu (com el boig de l'autopista) vas en sentit contrari, el que va errat ets tu. Es doncs evident que qui va errat soc jo. No pot ser que, de cop i volta, tota la premsa s'hagi tornat groga, no pot ser que tot hom s'hagi tornat grillat, no pot ser que m'hagin abduit i estigui visquen a la Amèrica profonda sense haver-me'n adonat. Així, doncs, soc jo qui s'ha perdut, i el primer pas es admetre-ho.

17 de febrer del 2010

La naturalesa humana i els partits politics

Segurament coneixen la faula de l'escorpí i la granota. Fins i tot potser algun cinèfil la recordi explicada per Mr. Arkadin:

Un escorpí volia creuar el riu i li va demanar a la granota que el portés a l'esquena. La granota s'hi va negar, doncs l'escorpí podia matar-la. «Això no tindria cap lògica -li va dir l'escorpí- perquè si et pico tots dos ens enfonsarem». La granota s'hi va avenir, però quan eren en meitat del riu la granota va sentir la picada mortal. «Això no te cap lògica», va exclamar la granota. «Ho sé -li respon l'escorpí- però no he pogut evitar-ho, està en la meva naturalesa».

Hi ha qui pensa que els humans, a diferencia dels altres animals, no estem tan determinats per la nostra naturalesa. Això pot ser cert, o parcialment cert, en determinades esferes de la nostre conducta, però en d'altres, diguem-ne més primàries, l'instint de supervivència mana. De fet, la faula -com totes les faules- només te sentit si la pensem en termes humans; cap granota es plantejaria, ni per un moment, la possibilitat de que l'escorpí es comporti en forma diferent a com li mana la seva naturalesa.

Posem-nos en el cas de gent que s'enrola en empreses per motivacions bàsicament idealistes com, per exemple, sindicalistes, religiosos, polítics, etcètera. Generalment aquestes opcions es prenen a la joventut, i la manera com s'evoluciona i es madura pot ser molt diferent en cada cas. Però una cosa es comú i inevitable: conforme va passant el temps la tornada enrere es cada cop més difícil. Sobre tot si el subjecte en qüestió no te una posició sòlida, anterior, a la qual tornar en cas de necessitat. Un exemple fàcil: la majoria de polítics de la transició tenien una carrera feta abans d'entrar en política; en canvi, en la actual generació de polítics, n'hi ha molts que no han fet mai res més. Jo crec de bona fe, i en qualsevol cas els concedeixo el benefici del dubte, que la majoria d'aquestes persones tenen, com a idea primera, el servei a la comunitat. Però, ¿què passa quan cal escollir entre el servei als demés i la supervivència pròpia?

Totes aquestes cabories en venen al cap fa dies arran de de la tant anomenada desafecció de la ciutadania per la política. Els politics, que no son tontos, saben el motiu de la desafecció: es el que s'ha vingut a anomenar partitocràcia. Els partits politics han esdevingut màquines que es retroalimenten al marge de les necesitats de la societat, a la qual haurien de servir; que segresten les institucions democràtiques en benefici propi i que es regeixen pel principi leninista de centralisme democràtic (més centralista què democràtic). Els politics saben quin es el problema, i saben quines serien algunes de les sol.lucions. Una d'elles, per exemple, eleccions amb llistes obertes, en les que el politic hauria de defensar la seva candidatura davant dels electors i no davant del comité electoral del partit. El politic això ho sap i, com l'escorpí, sap que si fos capaç de dominar la seva naturalesa, i no clavar l'agulló a la granota -en aquest cas, a la societat- arrivaria a l'altre riba del riu sa i estalvi. Però tot i saber-ho, el politic (l'escorpí) no pot anar en contra de la seva naturalesa: s'agafa a la llista tancada, es a dir, al secretari general, es a dir al partit, com a forma de salvació personal, i traiciona la societat que li faria confiança (i el menaria a l'altre riba del riu).

En Josep Maria Colomer, que presidia la comissió d'experts per a la llei electoral, ho va resumir així després del fracas:
La ponència parlamentària per a la Llei electoral de Catalunya s'ha dissolt sense resultats. No és cert que, com han declarat, el problema principal hagi estat el repartiment dels escons en el territori. Des del primer moment, quan vàrem començar a treballar la Comissió d'Experts, fa quasi tres anys, fins ara, el principal obstacle ha estat la substitució de les llistes tancades i bloquejades per alguna forma de vot que permetés que els electors triessin no només un partit sinó també alguns candidats individuals.

Els partits polítics estan tancats en ells mateixos i als que controlen l'organització els fa pànic que els ciutadans puguin intervenir en la selecció dels seus representants. S'ha perdut una oportunitat no només de millorar la qualitat democràtica del sistema polític de Catalunya. També s'ha demostrat que el Parlament és incapaç d'autogovernar-se, és a dir, de fer la llei que reguli la seva pròpia elecció. Si no poden governar-se ells mateixos, per què demanen més poders d'autogovern?

12 de febrer del 2010

Economia i economistes

Ahir parlàvem amb en Criteri de economia i de economistes. D'antuvi hi va haver un mal entès però em sembla que finalment ens varem entendre: una cosa es l'economia, que en tan que ciència no és ni bona ni dolenta, i un altre la praxis econòmica, que pot ser més o menys encertada o més o menys perversa. I el mateix es podria dir -afegia jo- respecte qualsevol altre ciència: pel fet de que hi hagin metges o advocats pocavergonyes no direm que la medicina o el dret son disciplines perverses. I acabàvem la discussió referint-nos a economistes concrets. Ell me'n citava un -Niño Becerra- i jo n'hi recomanava dos com a exemple de economistes assenyats i amb un elevat sentit de l'ètica: John K. Galbraith (del que ja he parlat en altres entrades) i Joseph E. Stiglitz.
                                                                                    

Vaig pensar després que en lloc (o a més a més) de parlar-li de economistes d'àmbit mundial podia haver-n'hi citat de més propers, que també n'hi han. I vet-ho aquí que, avui, el senyor Cuni ens sorprèn amb una tertulià extraordinària amb quatre dels més destacats economistes amb càtedra a Catalunya; entre ells, el que sembla gaudir de les preferències d'en Criteri. Jo no m'atreveixo a pronunciar-me en favor d'un o altre perquè em sembla que tots quatre son molt bons en la seva disciplina i a tots quatre els hi suposo una gran categoria professional i ètica. (I tampoc hi entenc un borrall com saber qui va més encertat). La tertúlia ha quedat dividida en tres vídeos, que enllaço a continuació. (He eliminat les imatges):

  1. Primera part 
  2. Segona part
  3. Tercera part

El que sí que es fa evident, al marge del discurs tècnic, es el tarannà de cadascú. El Niño Becerra, més epatant, més catastrofista, si voleu, reitera la seva tesis de que el problema es de fons, d'abast global a l'escena internacional, i que no s'arregle a curt plaç ni amb mesures circumstancials. Antón Costas, reposat i contemporitzador, diu les coses pel seu nom, però també diu que no estem a la UVI i que no cal espantar la gent. Li agrada posar exemples com: si tenim el malat a sobre el llit, i el metge, en lloc de prendre mesures, es posa a plorar, anem malament. Josep Oliver, també tranquil, posa l'enfasi en el llarg plaç i no tant en com ens en sortirem de la crisi, sinó en quins plantejaments s'han de fer per després de la crisi. L'Alfred Pastor, finalment, que te experiència com a secretari d'Estat de Economia, es el que es mostra més contundent a l'hora de criticar el Govern de l'Estat per la seva indefinició i la seva política erràtica.

La pregunta del dia era sobre si s'estava d'acord en que el Rei hagi pres la iniciativa de convocar les forces politiques, patronal i sindicats per tal de apressar-els a que arribin a acords d'Estat, i en això tots hi han estat d'acord. Està clar que era necessari que es fes, el que no està tan clar es que ho hagués de fer el Rei. Però en fi, aquestes ja son figues d'un altre paner. Ho deixo aquí; de fet només volia aprofitar l'avinentesa de la discussió d'ahir per apropar-vos aquest debat.

________

Editat 19/02/2010: eliminades les imatges per tal de que la pàgina es carregui més ràpidament.
________

Nota: per alguna raó que desconec, el meu "blogroll" no funciona. (Per si algú se'n refiava)

7 de febrer del 2010

PIIGS (Actualitzat)


Intentant aclarir (Editat 8/2/2010)

Llegida de nou l'entrada m'ha semblat que potser va quedar una mica críptica. Veja'm si ho puc aclarir una mica:

Des de fa un o dos anys, arran de la crisi, en alguns mitjans de la premsa econòmica anglosaxona va començar a parlar-se dels "PIGS" com a acrònim de: Portugal, Itàlia, Grècia i Espanya (Spain). Pig en anglès vol dir porc, així que ja està gaire be tot dit. Per acabar-ho d'adobar, l'equivalent de la nostre expressió "quan les vaques volin" -per referir-se a quelcom que mai s'esdevindrà- seria en anglès: "quan els porcs volin". A partir d'ací, i donada la debilitat endèmica de les economies dels estats del sud d'Europa, la ironia i el sarcasme fàcil estaven servits.

Els primers que van saltar van ser els italians, que van dir que la "I" volia dir Irlanda, i no Itàlia, i fins i tot hi va haver qui volia afegir un altre "G" per a Gran Bretanya, etc. La qüestió era treure's les puces del damunt. La cosa no passaria d'anècdota si no fos que, com es sabut, l'especulació borsària, que es mou de forma irracional, pot arribar a enfonsar l'economia d'un estat i fins i tot de tota la UE. Tal es el poder dels opinadors que, després de la devallada de la borsa la setmana passada, avui mateix la Vicepresidenta del Govern ha sortit corrent cap a Londres per explicar als editorialistes del Financial Times que tot està sota control.
(No sé si ho he aclarit o ho he enfosquit una mica més).

 I aquesta era l'entrada original:


Ja feia dies que em tenien desconcertat. No hi havia manera d'escatir si la "I" de PIGS volia dir «Itàlia« o «Irlanda». Semblava dependre de com bufava el vent, o dels gustos o inclinacions del guru de torn. Doncs be, avui en Paul Krugman en el seu bloc, trenca el nus gordià i tira pel carrer del mig:
«As Europe is roiled by sovereign debt fears, it’s important to realize that the crisis in the largest of the PIIGS (Portugal, Ireland, Italy, Greece, Spain) has nothing to do with fiscal irresponsibility...»
Es a dir, els poorcs som cinc, no quatre. Sí, ja ho se, mal de muchos consuelo de tontos, però, què voleu?, si més no, serem més a entomar les bufetades.

Doncs be, resulta que aquest home -que sens dubte es una eminència en economia però que es veu que li patina una mica l'embrague en geografia (els lectors li han hagut de recordar que Itàlia es més gran que Espanya pel que fa a població i PIB)- diu que «La tragèdia Espanyola» te més a veure amb el fet de pertànyer a la zona Euro que a una mala gestió del seu govern. El que ve a dir -fent una comparació sui generis amb Florida- es que patim els inconvenients de estar lligats a la moneda única -no podem devaluar per tal de anivellar els sous al poder adquisitiu que ens correspondria (vegis el gràfic)- sense tindre, per altre banda, les avantatges d'una política fiscal també única: el dèficit pressupostari no seria tant gran perquè la assegurança social aniria a càrrec de Brussel.les tal com, en el cas de Florida, va a càrrec de Washington.

Es clar que, com altres lectors li fan veure, per aquesta regle de tres també podríem dir que Nevada hauria hagut de tenir la seva pròpia moneda. O que la lliçó a extreure'n no es que Espanya hauria de abandonar la Unió, sinó que l'esclat de la bombolla immobiliària va afectar a Espanya -al igual que a Florida, Nevada, o Califòrnia- per no tenir la economia diversificada i fiar-ho tot a l'activitat econòmica especulativa.

Curiosament, Krugman, que reconeix de mala gana que es va equivocar al posar Espanya per sobre de Itàlia en dimensió econòmica, insisteix en les seves simpaties per la primera:  
«Postdata: Ep. Si, Itàlia es més gran que Espanya -i ha estat més irresponsable fiscalment. Però de tota manera aquest es el punt: Espanya, que ha actuat correctament, es troba en més dificultats que Itàlia, que no ho ha fet.»
Noi, pot ser si. Però jo diria que, entre l'una i l'altre, seria com sortir del foc per caure en les brases.