Probablement Deu no existeix... ¿o sí?

Hi ha dues grans qüestions per les quals hom es pot plantejar la existència de Deu: qui (o què) ha creat el mon, i quin sentit te la vida. Aquí em vull referir a la primera.

De la Il·lustració ençà, la qüestió sobre si el mon necessitava de la figura d'un creador ha passat per alts i baixos. Una de les respostes més contundents la va donar Pierre-Simon Laplace a Napoleó quan aquest li va preguntar perquè Deu no apareixia en el seu llibre Méchanique céleste: «Sire, je n’ai pas eu besoin de cette hypothèse» ("Senyor, no he necessitat aquesta hipòtesi").

Però aquesta confiança dels científics en la ciència, com a font de explicació última del mon, va trontollar al primer terç del segle XX, precisament de la ma d'alguns dels científics que varen protagonitzar la gran revolució contemporània de la ciència: la formulació de les teories de la relativitat i de la mecànica quàntica. Des de Einstein, que amb una posició una mica ambivalent va donar peu a que ateus i creients es disputessin la seva herència, fins a Eddington, Heisenberg o Schrodinguer, de reconegudes inclinacions místico-filosòfiques, van ser bastants, i bastant prominents, els científics que cercaven un sentit transcendent a vida. A la segona part del segle XX, en canvi, va tornar a predominar la postura escèptica de Laplace o fins i tot bel·ligerant, en la línia de Jacques Monod o Stephen Hawking, per no parlar de Richard Dawkins.

Però vet ací que en les dues últimes dècades la qüestió sembla haver donant un tomb. Com més s'han anat estudiant les condicions imprescindibles per a un univers viable --entenent per viable aquell capaç de donar lloc a galàxies, estrelles, planetes i éssers vius-- més evident s'ha fet que aquestes condicions constituïen un cúmul de casualitats que el feien altament improbable. Es el que se n'ha dit "ajust fi" de les propietats i paràmetres de l'Univers. Veiem algunes d'aquestes improbables casualitats:

La planitut de l'Univers

El primer problema que va presentar l'anomenat model estàndard era el de planitut o densitat crítica. El univers actualment observat te una relació "Ω", entre la densitat actual i la densitat crítica, sensiblement igual a 1. Això vol dir que es pla o molt aprop de ser pla. Però donat que la expansió de l'univers amplifica qualsevol desviació respecte de la densitat crítica, això implica que quan l'univers tenia una edat de només 1ns (una mil-milionèsima de segon) la densitat havia de ser igual a la crítica amb una precisió millor que 1 / 10^-24 .Quelcom inimaginable. Altrament l'univers hauria col·lapsat o s'hauria diluït molt abans de poder formar galàxies i tot el demés. Val a dir que en aquell instant ja s'havia produït la "inflació", que en teoria explica el planxat de l'univers, però no està clar el perquè aquesta inflació va tenir el ritme i la duració justa per produir la planitut primordial. Per acabar-ho d'adobar, les últimes observacions ens diuen que la expansió de l'univers s'està accelerant (línia vermella del diagrama) per mor de una, mal coneguda, "energia fosca" o "constant cosmològica", i que això està succeint des de fa uns 5.000 milions d'anys. A més a més, aquesta Ω te un mínim de 3 components: la matèria corrent (bariònica) la matèria fosca i la energia fosca. El perquè just en aquest moment de la historia de l'univers els tres components sumen 1 es una casualitat notable, de la qual no en coneixem cap raó específica.

La nucleosíntesi del carbó (i altres elements pesants)
La nucleosíntesi es el procés per el qual es formen els elements a partir de components més lleugers. En el univers primordial es varen formar l'hidrogen i l'heli (i petites quantitats d'altres elements) mentre que a l'interior dels estels es van formar, i encara es formen, els elements pesants com el carbó i l'oxigen, que son fonamentals per a la vida. El nucli de carbó es forma a partir d'un nucli de beril·li + un de heli (aquí ho expliquen de forma molt gràfica), mentre que si al nucli de carbó li afegim un altre nucli d'heli (també anomenat partícula alfa) obtenim un nucli de oxigen. Això no tindria res de extraordinari si no fos per la conjunció de casualitats que ho fan possible: 1) la alta inestabilitat del nucli de beril·li (es desintegra en 2.6·10^-16 segons) fa que la formació de carbó sigui prou lenta com per donar temps a que una part es converteixi en oxigen (altrament tota la matèria es convertiria en carbó i aquí s'acabaria la historia), i 2) la formació del nucli d'oxigen es molt improbable, perquè l'energia d'un nucli excitat d'oxigen es inferior a la combinada del carbó + l'heli; a poca energia cinètica que aporti la partícula alfa es produeix un rebot i no hi ha unió. Però donat que, a diferencia del beril·li, el carbó es molt estable, al llarg dels milions d'anys que te la vida d'una estrella, l'oxigen s'acaba formant ¡sense, però, arribar a esgotar el carbó!. Així, doncs, la primera casualitat fa possible que s'arribi a formar carbó, mentre que la segona impedeix que tot el carbó es transformi en oxigen.

I mes...
Hi ha bastants més casualitats però ens allargaríem massa (i la majoria d'elles superen el meu nivell en ciència i matemàtiques). Potser la mare de totes les casualitats es el valor --i la relació entre elles-- de les masses de les partícules fonamentals i les forces amb que interaccionen. El famós enllaç o "pont" d'hidrogen, per exemple, responsable de que l'aigua sigui líquida, el gel floti o la doble hèlix de DNA es mantingui cargolada, n'és una conseqüència. Per no parlar, en fi, de les dificultats per explicar passos difícils en la evolució de la vida, en que alguns han trobat l'argument definitiu del disseny intel·ligent. 

Es possible que s'acabi trobant explicació per algunes d'aquestes casualitats; també es possible que, ben al contrari i com ha passat més d'un cop, coses que semblaven fàcils d'explicar (recordem Laplace) resultin cada vegada més complexes. ¿Aquestes casualitats i aquests fets, no suficientment explicats, son un argument per creure en l'existència de Deu? Òbviament, això depèn de cadascú. La hipòtesi Deu te l'avantatge --si ho voleu veure així-- de que d'una tacada "resolt" tots els problemes. Tots menys un, es clar: ¿com i per què es va crear Deu? Si aquesta idea us neguiteja, seguiu la recomanació de Dawkins: deixeu de preocupar-vos-en i gaudiu de la vida ;-)

  Richard Dawkins, amb una escriptora i una periodista, davant unautobús de la campanya

Alguns enllaços:
 Cosmologia
Ajust fi
Model_Lambda-CDM
Inflació Wiki
Inflació NASA
Diseny intel.ligent
Diseny intel.ligent en anglès (més complert)

Paraules clau:
Ajust fi, Principi antròpic, Constant cosmològica,  WMAP, model Lambda-CDM, complexitat irreductible.

El mundo y sus demonios

Aquest matí em truca el meu fill petit:

-Papa, us fa res si vinc a dinar?
-Ja saps que no.
-Molt be, digues-li a la mama que vindré cap a quarts de dues.
-D'acord. Per cert, F. oi que tens un llibre meu d'en C. Sagan?
-Com es diu?
-..."El mundo y sus demonios", em sembla.
-A veure... humm... es un que es veu un misto encès al llom?
-Exacte!
-Vaja, t'ha donat pel Sagan, ara?
-Be... l'altre dia tenia una discussió amb un amic...
-Per Internet, oi? Ha, ha, ves alerta, a veure si t'haurem de portar al ludòpata, ha, ha...
-Menys conya, que soc ton pare!
-"Vale", "vale", jo només ho deia... "vinga", fins després.

La discussió va sorgir l'altre dia a ca la Vaca sorda. En Criteri sostenia que Carl Sagan "va promoure l'estudi dels misteriosos cercles dels camps de blat". No m'hi vaig voler posar "flamenco" perquè no tenia el llibre a ma, però vaig recuperar una dada de la Wiki on es deia que Sagan negava qualsevol evidència en aquest sentit. Efectivament, no només ho nega sinó que al llarg de 5 pàgines explica abastament, amb dades i noms,que tot va ser un seguit de bromes i enganys. No obstant l'aclariment, en Criteri em contra-argumenta:

"Internet té això a vegades, a qui fas cas? Jo no et contradic Brian...ni et deixo de contradir. Que sabem nosaltres?"

Eus aquí la mare de totes credulitats: si Internet ho diu, perquè no ha de ser cert? ¿Per què hauria de creure que el que tu dius que ha dit Sagan es més veritat que el que diu Internet? "Què sabem nosaltres?" Abans, la impremta donava una pàtina de versemblança (recordo un mestre que ens deia "llegiu!, llegiu encara que siguin tebeos!, si més no, no tenen faltes d'ortografia"). Però ara que hi ha pàgines a Internet tan pulcrament editades i amb aquests tipus de lletres tant polits... ¿qui diria que diuen mentides? Doncs en diuen!, i moltes més per metre quadrat que no pas els llibres de sempre. Si el pobre Carl Sagan aixequés el cap es tornaria a morir del disgust.

Quin es doncs el criteri per destria el blat de la palla? No hi ha un eina senzilla, com aquests detectors de mentides que surten a les pel·lícules, però hi ha un eina que utilitzada de forma racional es gaire be més potent: es diu pensament crític. L'enllaç us ho aclarirà una mica (i si teniu la paciència de seguir els enllaços en castellà i anglès i termes associats, millor que millor).

Però la Wikipedia tampoc fa miracles (i també conté errors), així que veiem-ho amb un exemple pràctic: el que va dir Carl Sagan sobre els cercles de cultius. D'una banda tenim el text (ambigu i confús, de manera interessada) que va trobar el Criteri a Internet; d'un altre les pàgines escanejades del llibre del mateix Sagan. Quina es la diferencia?:  la fiabilitat de la font. En el primer cas, una pàgina d'autor desconegut, que diu... que insinua... que Sagan va dir, que... De l'altre un llibre amb el seu copyright, la seva editorial, el seu ISBN. No hi ha color, oi que no?

 Però tampoc es tan senzill, encara. En primer lloc perquè no sempre tenim a ma proves concloents com en aquest cas. Però sobre tot per una cosa que semblaria impossible si no fos real com la mateixa vida: la gent s'aferra amb més força a una mentida edulcorada que a una veritat nua. I es tan fàcil edulcorar les mentides...! A la pàgina 266 d'aquest mateix llibre ens diu en Sagan:

Una de las lecciones más tristes de la historia es esta: si se està sometido a un engaño demasiado tiempo se tiende a rechazar cualquier prueba de que es un engaño. Encontrar la verdad deja de interesarnos. El engaño nos ha engullido. Simplemente es demasiado doloroso reconocer, incluso ante nosotros mismos, que hemos caído en el engaño.

I unes línies més endavant es refereix de nou als cercles de cereals:

Como describí antes, los bromistas británicos confesaron haber hecho «círculos en los campos de cultivo», figuras geométricas que aparecían en los sembrados. (...) sin embargo, ni siquiera cuando confesaron como lo habían hecho cambió la opinión de los creyentes. Arguïan que podía ser que algunos círculos fueran un fraude, pero que había demasiados y algunos pictogramas eran demansiado complejos.

 Be, em sembla que tot el comentat pot ser bastant il·lustratiu. Per descomptat que no convencerà els creients més recalcitrants, que continuaran aferrats a les teories conspiratives, però, si més no, ens quedarem amb la consciència una mica més tranquil·la: no podreu dir que no esteu avisats. ;-)

Deixeu-me encara enganxar-vos una última pàgina escanejada del llibre d'en Sagan. Es la pàgina 232 i 233 on resumeix en un quants punts les "herramientas para el pensamiento escéptico"  
Diu: «El pensamiento escéptico es simplemente el medio de construir, y comprender, un argumento razonado y -especialmente importante- reconocer un argumento falaz o fraudulento». Aquests punts valen el seu pes en or.

En homenatge a Krahn

Ha mort Fernado Krahn, il·lustrador de la ciència

El dijous passat, dia 18, va morir el dibuixant Fernando Krahn, il·lustrador de La Vanguardia des de feia 26 anys. Gràcies a ell, en certa manera, jo vaig re-descobrir el vell diari. (Clicar el dibuix per engrandir)

El meu pare es va de-subscriure de La Vanguardia arran del cas Galinsoga (el 1959) però va continuar comprant-la cada dia al quiosc --tampoc hi havia gaire per escollir. Per a ell comprar la Vanguardia era quelcom ineludible, com afaitar-se, o prendre's el cafè de bon matí. Jo vaig heretar l'addicció a comprar el diari cada dia; però ja no era La Vanguardia (que per a mi estava indissolublement associada al régimen) sinó qualsevol altre.

Be, no exactament qualsevol altre, sinó el que en cada moment a mi em semblava menys proper al tal règim i els seus hereus. Així, vaig anar passant pel Tele-eXprés de l'Ibañez Escofet, l'Avui d'en Josep Faulí, El Diario de Barcelona d'en Tristán La Rosa, El País d'en Cebrián (que vaig estimar i odiar no sé quantes vegades)... Fins que un bon dia - als darrers 80s- vaig descobrir que, els dissabtes, La Vanguardia, publicava unes pàgines de ciència força interessants (que més tard es van convertir en un excel·lent suplement) il·lustrades amb uns dibuixos encara més interessants. Era l'època d'en Lluís Foix --i més endavant d'en Joan Tàpia-- i vet-ho aquí, que ja no era el portaveu de la dreta més carrinclona, sinó que s'havia convertit en un diari modern i progressista. La historia més recent ja la coneixeu tots: l'any 2000, al carrer de Pelai van desembarcar els prenafeta's boys i li van dir al conde de Godó que si s'havia begut l'enteniment i que, què era això de fer-li el joc a l'enemic. Des les hores un altre cop m'he de veure com ànima en pena, vagant del País al Periòdico i del Periódico al País, perquè, com diu la copla, ni contigo ni sin tí tienen mis males remedio.

Però m'he anat del que volia parlar, que era del malaguanyat amic Krahn. Nat a Xile el 1935, s'en va exiliar quan la dictadura del Pinochet, i, per sort nostra, es va establir a Sitges, on ha viscut fins a la seva mort. La ciència i el surrealisme son dues coses per les que --cadascuna al seu lloc-- sento debilitat, i en Krahn sabia combinar-les perfectament. No sé si perquè tenia formació científica, o perquè tenia una extraordinària capacitat per copsar les indicacions d'en David Jou, Vladimir de Semir i d'altres periodistes científics, feia un dibuixos que eren, no ja només el complement perfecte dels texts, sinó gaire be ciència en sí mateixos. Fins a tal punt que, de vegades, quasi be semblava que els propis texts quedesin en un segon pla.
   
_____________________________________

Otrosí: Ja m'he perdut del tot

Avui, al quiosc, quasi be tots els diaris duien a la portada, i de forma destacada, la foto d'un paio --a qui no conec de res-- que diu que demana disculpes pels seus embolics de faldilles i que "no descarta tornar al golf aquest any". (??!)

Sempre he sostingut que si tothom va en un sentit i tu (com el boig de l'autopista) vas en sentit contrari, el que va errat ets tu. Es doncs evident que qui va errat soc jo. No pot ser que, de cop i volta, tota la premsa s'hagi tornat groga, no pot ser que tot hom s'hagi tornat grillat, no pot ser que m'hagin abduit i estigui visquen a la Amèrica profonda sense haver-me'n adonat. Així, doncs, soc jo qui s'ha perdut, i el primer pas es admetre-ho.

Les dues Cultures

L'altre dia em deia l'Albert Esteruelas "Evo": «Brian, em pregunto a què et dediques». Es una manera prudent d'esquivar el tòpic «¿ets de ciències o de lletres?» La pregunta em va rememorar el vell (però mai tancat) debat sobre les dues cultures. El debat el va encetar C. P. Snow el 1959 amb una conferència que es va fer famosa: The two cultures. Tant va ser així que de la conferència en va sortir un llibre amb el mateix títol, i encara, el 1963, una seqüela: The Two Cultures and the Scientific Revolution.

La qüestió que preocupava Snow era la clivella entre les humanitats i la ciència. Més encara, com a home de ciència l'estorava el fet de que els literats s'haguessin apropiat del terme «intel·lectual». Ho exemplificava de manera contundent amb aquesta sentencia «Not knowing the Second Law of Thermodynamics is like never having read a work of Shakespeare», i es sorprenia de que homes com Albert Einstein, Edwin Hubble o Werner Heisenberg quedessin exclosos de la dita categoria de intel·lectuals.

Si la Segona llei de la termodinàmica o Shakespeare els sona molt llunyà els posaré un exemple mes casolà: a la nostre blocosfera, si algú no ha llegit Tirant lo Blanc, El Criteri o El Quadern Gris pensarem que li manca quelcom; però en canvi, ens semblarà la cosa més normal del mon el fet de que quedi desconcertat davant d'un problema tant simple com es el de dividir exactament un lingot en tres parts iguals o, fins i tot, trobarem paradoxal que la solució sigui independent d'una cosa tan arbitraria i contingent com es el sistema de pesos i mesures emprat o la base del sistema de numeració (de base 10 a la nostre civilització, però que molt be podria ser -a més a més amb avantatge- de base 8, 12 o 16).

En el segon llibre esmentat Snow aventurava que tal vegada una tercera cultura emergiria i emplenaria la clivella entre homes de ciències i de lletres. Cap el 1991 John Brockman va reprendre el tema, també en forma de conferència primer i de llibre després, i -com demanen els temps- obrint una web a Internet per allotjar el projecte. Brockman va recuperar el nom suggerit per Snow, Tercera Cultura però, més escèptic, ja no somnia amb emplenar la clivella. En lloc d'això promou, recopila i edita l'obra dels científics -de la física, de la biologia, de la ment- que, per dir-ho amb les seves paraules, «estan ocupant el lloc del intel·lectual clàssic a l'hora de posar de manifest el sentit més profund de la nostra vida, replantejant-se qui i què som». Entre aquests nous intel.intel·lectuals hi ha noms tan coneguts com Penrose, Dawkins, Gould, Dennett, Pinker, Varela, Margulis, Gell-Mann, etcètera.

El Renaixement va ser, a l'hora, l'esclat i el principi de la fi de la cultura com un tot. Miquel Àngel o Leonardo son el paradigma de l'home total. La Il.lustració es la mort definitiva d'aquell home total; ja cap ment humana, per excepcional que sigui, serà capaç d'abastar tot el saber acumulat. La especialització -i per tant la divisió- es inevitable. Malgrat tot, l'home del Renaixement ha quedat com a l'ideal per a qualsevol que sigui capaç de meravellar-se davant de la complexitat del mon i de les fites aconseguides per la ment humana.

Per cert, encara no he contestat la pregunta del Evo: jo soc electricista (es dir, si ho voleu, de ciències).

La Tercera Cultura y sus sucedáneos (y II)

Les decía ayer que mi propósito al traer aquí el tema de la Tercera Cultura y su versión española, era, aparte de rememorar sus orígenes, ampliar los escuetos comentarios que dejé en el blog de Mujer Pez. Lo haré retomando la réplica que me dirigía Eduardo:

"Si se asume que los hechos y los valores habitan en reinos o magisterios separados, como Gould y cia, no hay ningún modo de resolver racionalmente el conflicto de los valores. Simplemente hay distintos valores compitiendo entre sí.

Otros rechazamos esa separación y asumimos un horizonte de racionalidad compartido entre lo que suele llamarse "ética" y el resto de la ciencia. Tercera cultura, lo llaman, y exige también un cambio de mentalidad."

Dejando de lado la críptica vacuidad que encierran frases como "asumimos un horizonte de racionalidad compartido" o lugares comunes como exigir "un cambio de mentalidad", lo que nos viene a decir Eduardo en este breve texto es: 1) que la ética puede deducirse (racionalmente) a partir de la ciencia, y 2) que en esto consiste la Tercera Cultura. Niego ambos asertos. El primero es poco menos que una cuestión de fe (cosa que negarán con vehemencia sus defensores, pues es como mentar la soga en casa del ahorcado) pero es que en nada más, que una difusa fe en "un horizonte de racionalidad", se puede apoyar tal aserto. No hay ninguna evidencia -mas bien todo lo contrario- de que el mundo obedezca a un propósito o proyecto, o que esconda una ética susceptible de ser sacada a la luz por la ciencia. Como sabe cualquiera persona medianamente educada se han escrito cientos de tratados sobre los fundamentos de la ética; sería ilusorio tratar siquiera de esbozar aquí los fundamentos de las principales corrientes. Sólo para cerrar el tema, permítanme una mínima cita de una persona que me merece particular respeto y admiración en ese campo; la filósofa y catedrática de ética Victoria Camps:

"La ética, en definitiva, no puede apoyarse en nada, es una creencia, una convicción que tiene como únicas raíces la memoria ética de la humanidad." ("La imaginación ética", Ed. Ariel Barcelona, 1991)

El segundo aserto es el que es propiamente objeto de estos comentarios. Como ya dije ayer, la Tercera Cultura es nada más -pero tampoco nada menos- que un debate. Un debate abierto entre científicos, y entre estos y la sociedad, sobre la ciencia y, en particular, sobre los aspectos más novedosos o desafiantes de la misma. Contrariamente a lo que entiende Eduardo (y quienes comparten sus puntos de vista) la tercera cultura no solamente no es un proyecto compartido -en busca de la ética o de cualquier otro valor- sino todo lo contrario. Es, por definición, debate, confrontación. Por decirlo en palabras del propio Bruckman:

"No hay canon o lista oficial de ideas aceptables. La fuerza de la tercera cultura estriba precisamente en que admite desacuerdos acerca de las ideas que merecen tomarse en serio"

Insisto porque es crucial: la tercera cultura no es un proyecto, ni un movimiento (ni una "misión" redentora, como irónicamente comenta Sirwood a la anterior entrada) es un debate abierto en el que ni siquiera hay acuerdo sobre las ideas que merecen tomarse en serio. Déjenme ilustrarlo con algunas polémicas que son algo más que desacuerdos:

Stephen Jay Gould y Richard Dawkins estuvieron enfrentados durante años (practicamente hasta la muerte del primero) en una, a veces agria, polémica sobre si la selección procedía por saltos o de forma gradual o sobre los agentes de la misma: "La aproximación de Richard -dice Gould- podría llamarse hiperdarwinismo (...) ya no son los organismos los que luchan, sino los propios genes. En la visión del mundo de Richard los únicos agentes activos son los genes. Se equivoca". Nicholas Humphrey opina que "el debate que mantienen Dawkins y Gould está en parte trasnochado y deberían dejarlo ya".

Por su parte Lynn Margulis, que tuvo (y tiene todavía) que librar duras batallas para que la comunidad científica aceptara sus teorías sobre la simbiosis, tampoco se lleva muy bien con los darwinistas radicales como Dawkins o Maynard Smith (ya fallecido): "Mucha de la biología que sabe Maynard Smith, ingeniero de formación, es de segunda mano. Apenas trata con seres vivos". Y no tiene mucha mejor opinión de Eldredge, Gould "y sus muchos colegas (que) tienden a demostrar una increíble ignorancia acerca del verdadero meollo de la evolución".

No son menores los desacuerdos entre los expertos en neurobiología y psicología. Daniel Dennett, filósofo, experto en neurología, inteligencia artificial y psicología, entre otras materias, opina de Nicholas Hamphrey, psicólogo, investigador en el campo de la neurología: "Dan es un purista que puede ser tozudo hasta la exageración. Sus raíces se hunden en el positivismo lógico y el conductismo, que básicamente prescriben de qué se puede hablar y de qué no..."

En fin, no quiero cansarles con más citas. Sólo quería ilustrar la tremenda distancia que hay entre la Tercera Cultura que se inventó Bruckman -si es un buen o mal invento es otra cuestión- y el despiste que exhiben quienes quieren ser sus socios en España.

La Tercera Cultura y sus sucedáneos (I)

Hará ya más de 12 años compré un libro de esos que uno devora casi de una tirada: "La tercera Cultura", de John Brockman. En realidad Brockman se limita a hacer la introducción y la coordinación de textos -que no es poco- porque de hecho el libro es en sí un debate entre los científicos y filósofos de la ciencia más destacados del momento con proyección en el campo de la divulgación científica. Me bastó un vistazo a la cubierta para anhelar sumergirme en su lectura: Paul Davies, Richard Dawkins, Stepfen Jay Gould, Steven Pinker, Lynn Margulis, Francisco Varela... y muchos más. Estaban todos (digamos, mejor, casi todos) los científicos que uno a uno había leído, sobre todo en la colección Metatemas de Tusquets. (Ya saben, esos libros de tapas plateadas: "Libros para pensar la ciencia", según reza el lema de la colección dirigida por Jorge Wagensberg).

El objeto del libro no es, no obstante -como tampoco lo es de la Fundación EDGE, de la que The Third Culture es parte integrante y fundamental- hacer una simple recopilación o antología de textos de esos científicos e intelectuales, sino promover, como decía, el debate entre los mismos y entre ellos y la sociedad. El antecedente, ya un poco remoto, de ese debate surge con un famoso artículo de C.P. Snow, en 1959: The Two Cultures. Con aquel título Snow aludía a los intelectuales de letras y los de ciencias, y se sorprendía, no ya de que fueran dos mundos incomunicados entre sí, sino, lo que era peor, de que los primeros se hubieran apropiado del término "intelectual". De hecho no hemos progresado mucho desde que Snow escribiera el artículo a mediados del siglo pasado, a juzgar por la arrogancia de algunos "intelectuales" de letras que, no sólo son verdaderos analfabetos en ciencias ("anuméricos", se les ha llamado) sino que además se vanaglorian de ello. Es por esa razón que Bruckman se desentiende un poco de la idea inicial de Snow, de promover la comunicación entre las dos culturas, y se centra en la comunicación directa entre los científicos y la sociedad, haciendo el by-pass, por decirlo así, a los humanistas que voluntariamente se han recluido en su mundo.

¿Y por qué, se preguntarán, les cuento yo ahora esto, al cabo de doce años?. El tema ha surgido porque en España ha florecido, al calor del circo político, un remedo -un apéndice, quiere ser- de La tercera Cultura a la española. "Cultura 3.0", lo han bautizado, en consonancia con la moda de los tiempos. Y una de las promotoras es Mujer Pez, cuyo blog visito -generalmente para discrepar, qué se le va a hacer- con cierta frecuencia. La última vez a propósito de esta entrada bajo la que he dejado un par de comentarios que me gustaría desarrollar un poco más aquí. Pero, como me ocurre con frecuencia, la introducción del tema se ha alargado más de la cuenta y no quiero que esta entrada al blog se convierta en un tocho indigerible, así que entraré en materia en una segunda parte que les prometo acometer de inmediato.

Antes sólo una acotación. ¿Por qué digo "al calor del circo político" al hablar de la fundación de esta pretendida sucursal de la Tercera Cultura?. Quién esté un poco al tanto del mentado circo sólo tiene que echar un vistazo al "quienes somos" de la tal asociación. Si no están al corriente, ya se lo digo yo: básicamente gente de la órbita de UPyD (más conocido como "el partido de Rosa Díez"). Y ¿cual es la ocupación de estos ciudadanos tan preocupados por la ciencia?: periodistas, escritores, ensayistas, politólogos, catedráticos de Políticas y de Económicas, abajofirmantes compulsivos (que ya nos son familiares en este blog) y... sí, finalmente, dos personas relacionadas con el ámbito científico: un director de un museo de la ciencia y un subdirector de la revista Muy Interesante. Como contraste vean Who are the Third Culture Intellectuals y como los define Brockman:

The work and ideas of the intellectuals featured at this site give meaning to the term "third culture": physicists, evolutionary biologists, philosophers, biologists, computer scientists, psychologists, social, behavioral, and anthropological scientists, and science journalists.

Sobran comentarios. Pero dejémonos de comadreos y entremos en materia. A ello no aplicaremos en la siguiente entrada.