9 d’agost de 2005

La meva família




Aquesta es la meva família materna.

La noia de les mitges negres es la meva mare, l'Angelina, i la nena al seu costat, la meva tieta Paquita. A l'altre banda hi ha la meva avia Angelina i el meu avi Antoni. I el nen que aguanta la brida del cavall es el meu oncle Josep; Pepito es va dir sempre, de fet. I encara se'n diu, doncs es l'únic que es viu dels integrants de la foto. Val a dir, però, que amb prou feines i sense ser-ne gaire be conscient: el mal d'Alzheimer el consumeix lentament.

Devia ser un dia de festa, cap a l'any 1929 o 30, i devien haver anat a dinar a fora, a alguna masia o merendero prop de Barcelona, sortint de ben segur per la Carretera de Ribes, des del barri del Clot on vivien. L'ocasió devia ser prou assenyalada com per immortalitzar-la amb una foto solemne, on el cavall i el carro no podien deixar d'ocupar la posició preeminent que de fet tenien en l'economia de la família. Be es veu en el posat del meu oncle que la custodia del cavall no era cosa d'agafar-se-la a la lleugera.

Poc després el meu oncle va perdre una cama en un accident de tramvia, però sempre ha estat un home de gran presencia d'esperit i s'esforçava per tal de que ningú s'adonés que portava una cama ortopèdica. Molt pocs anys després va haver de menester tot aquella presencia d'ànim quan, tornant del matadero (llavors encara no en deien escorxador), un camió que baixava pel carrer de Balmes es va endur pel davant al meu avi, el cavall i el carro. El meu oncle, va haver de prendre el relleu del cap de família, oblidar-se dels seus somnis de fer-se monjo de Montserrat, i traginar cada dia, des de abans de trenc d'alba, bujoles plenes de tripes i menuts, i caps i peus de be. La meva avia es va posar de dol i mai mes se'l va treure. El meu oncle sempre va ser per a mi com un pare, i aquest es el meu petit homenatge, a ell i a aquella família exemplar que, malgrat que varen passar-les magres, mai ens van transmetre als que veníem darrera amargor ni desesperança. Tot el contrari, es van guardar per a ells les penes i ens van transmetre l'alegria i les ganes de viure sense rancúnies.

PS: Més amunt deia que el meu oncle encara era viu. Ja no, va morir el 2008.