Economia i economistes

Ahir parlàvem amb en Criteri de economia i de economistes. D'antuvi hi va haver un mal entès però em sembla que finalment ens varem entendre: una cosa es l'economia, que en tan que ciència no és ni bona ni dolenta, i un altre la praxis econòmica, que pot ser més o menys encertada o més o menys perversa. I el mateix es podria dir -afegia jo- respecte qualsevol altre ciència: pel fet de que hi hagin metges o advocats pocavergonyes no direm que la medicina o el dret son disciplines perverses. I acabàvem la discussió referint-nos a economistes concrets. Ell me'n citava un -Niño Becerra- i jo n'hi recomanava dos com a exemple de economistes assenyats i amb un elevat sentit de l'ètica: John K. Galbraith (del que ja he parlat en altres entrades) i Joseph E. Stiglitz.
                                                                                    

Vaig pensar després que en lloc (o a més a més) de parlar-li de economistes d'àmbit mundial podia haver-n'hi citat de més propers, que també n'hi han. I vet-ho aquí que, avui, el senyor Cuni ens sorprèn amb una tertulià extraordinària amb quatre dels més destacats economistes amb càtedra a Catalunya; entre ells, el que sembla gaudir de les preferències d'en Criteri. Jo no m'atreveixo a pronunciar-me en favor d'un o altre perquè em sembla que tots quatre son molt bons en la seva disciplina i a tots quatre els hi suposo una gran categoria professional i ètica. (I tampoc hi entenc un borrall com saber qui va més encertat). La tertúlia ha quedat dividida en tres vídeos, que enllaço a continuació. (He eliminat les imatges):

1. Primera part 
2. Segona part
3. Tercera part

El que sí que es fa evident, al marge del discurs tècnic, es el tarannà de cadascú. El Niño Becerra, més epatant, més catastrofista, si voleu, reitera la seva tesis de que el problema es de fons, d'abast global a l'escena internacional, i que no s'arregle a curt plaç ni amb mesures circumstancials. Antón Costas, reposat i contemporitzador, diu les coses pel seu nom, però també diu que no estem a la UVI i que no cal espantar la gent. Li agrada posar exemples com: si tenim el malat a sobre el llit, i el metge, en lloc de prendre mesures, es posa a plorar, anem malament. Josep Oliver, també tranquil, posa l'enfasi en el llarg plaç i no tant en com ens en sortirem de la crisi, sinó en quins plantejaments s'han de fer per després de la crisi. L'Alfred Pastor, finalment, que te experiència com a secretari d'Estat de Economia, es el que es mostra més contundent a l'hora de criticar el Govern de l'Estat per la seva indefinició i la seva política erràtica.

La pregunta del dia era sobre si s'estava d'acord en que el Rei hagi pres la iniciativa de convocar les forces politiques, patronal i sindicats per tal de apressar-els a que arribin a acords d'Estat, i en això tots hi han estat d'acord. Està clar que era necessari que es fes, el que no està tan clar es que ho hagués de fer el Rei. Però en fi, aquestes ja son figues d'un altre paner. Ho deixo aquí; de fet només volia aprofitar l'avinentesa de la discussió d'ahir per apropar-vos aquest debat.

________

Editat 19/02/2010: eliminades les imatges per tal de que la pàgina es carregui més ràpidament.
________

Nota: per alguna raó que desconec, el meu "blogroll" no funciona. (Per si algú se'n refiava)

PIIGS (Actualitzat)

Intentant aclarir (Editat 8/2/2010)

Llegida de nou l'entrada m'ha semblat que potser va quedar una mica críptica. Veja'm si ho puc aclarir una mica:

Des de fa un o dos anys, arran de la crisi, en alguns mitjans de la premsa econòmica anglosaxona va començar a parlar-se dels "PIGS" com a acrònim de: Portugal, Itàlia, Grècia i Espanya (Spain). Pig en anglès vol dir porc, així que ja està gaire be tot dit. Per acabar-ho d'adobar, l'equivalent de la nostre expressió "quan les vaques volin" -per referir-se a quelcom que mai s'esdevindrà- seria en anglès: "quan els porcs volin". A partir d'ací, i donada la debilitat endèmica de les economies dels estats del sud d'Europa, la ironia i el sarcasme fàcil estaven servits.

Els primers que van saltar van ser els italians, que van dir que la "I" volia dir Irlanda, i no Itàlia, i fins i tot hi va haver qui volia afegir un altre "G" per a Gran Bretanya, etc. La qüestió era treure's les puces del damunt. La cosa no passaria d'anècdota si no fos que, com es sabut, l'especulació borsària, que es mou de forma irracional, pot arribar a enfonsar l'economia d'un estat i fins i tot de tota la UE. Tal es el poder dels opinadors que, després de la devallada de la borsa la setmana passada, avui mateix la Vicepresidenta del Govern ha sortit corrent cap a Londres per explicar als editorialistes del Financial Times que tot està sota control.

(No sé si ho he aclarit o ho he enfosquit una mica més).

 I aquesta era l'entrada original:

Ja feia dies que em tenien desconcertat. No hi havia manera d'escatir si la "I" de PIGS volia dir «Itàlia« o «Irlanda». Semblava dependre de com bufava el vent, o dels gustos o inclinacions del guru de torn. Doncs be, avui en Paul Krugman en el seu bloc, trenca el nus gordià i tira pel carrer del mig:

«As Europe is roiled by sovereign debt fears, it’s important to realize that the crisis in the largest of the PIIGS (Portugal, Ireland, Italy, Greece, Spain) has nothing to do with fiscal irresponsibility...»

Es a dir, els poorcs som cinc, no quatre. Sí, ja ho se, mal de muchos consuelo de tontos, però, què voleu?, si més no, serem més a entomar les bufetades.

Doncs be, resulta que aquest home -que sens dubte es una eminència en economia però que es veu que li patina una mica l'embrague en geografia (els lectors li han hagut de recordar que Itàlia es més gran que Espanya pel que fa a població i PIB)- diu que «La tragèdia Espanyola» te més a veure amb el fet de pertànyer a la zona Euro que a una mala gestió del seu govern. El que ve a dir -fent una comparació sui generis amb Florida- es que patim els inconvenients de estar lligats a la moneda única -no podem devaluar per tal de anivellar els sous al poder adquisitiu que ens correspondria (vegis el gràfic)- sense tindre, per altre banda, les avantatges d'una política fiscal també única: el dèficit pressupostari no seria tant gran perquè la assegurança social aniria a càrrec de Brussel.les tal com, en el cas de Florida, va a càrrec de Washington.

Es clar que, com altres lectors li fan veure, per aquesta regle de tres també podríem dir que Nevada hauria hagut de tenir la seva pròpia moneda. O que la lliçó a extreure'n no es que Espanya hauria de abandonar la Unió, sinó que l'esclat de la bombolla immobiliària va afectar a Espanya -al igual que a Florida, Nevada, o Califòrnia- per no tenir la economia diversificada i fiar-ho tot a l'activitat econòmica especulativa.

Curiosament, Krugman, que reconeix de mala gana que es va equivocar al posar Espanya per sobre de Itàlia en dimensió econòmica, insisteix en les seves simpaties per la primera:  

«Postdata: Ep. Si, Itàlia es més gran que Espanya -i ha estat més irresponsable fiscalment. Però de tota manera aquest es el punt: Espanya, que ha actuat correctament, es troba en més dificultats que Itàlia, que no ho ha fet.»

Noi, pot ser si. Però jo diria que, entre l'una i l'altre, seria com sortir del foc per caure en les brases.