Salvador Pániker

L'altre dia, arran de fer un comentari al bloc de Evocacions sobre el «Cuaderno amarillo» de Salvador Pániker, vaig despenjar el llibre, que el tenia a mig llegir des que el vaig comprar fa quasi 10 anys, i em vaig despatxar dient que es un home intel·ligent -i en tant que intel·ligent, divertit- però al que no calia prendre's massa en serio.

Fa bastants anys que soc soci de l'associació DMD (Dret a Morir Dignament) de la qual Pániker va ser fundador i president durant molts anys (no sé si encar ho es). A cada assemblea anual, a més a més de presidir la reunió, solia fer una una xarradeta per motivar el personal i animar els nous socis. Fa temps que no hi vaig (me'n vaig distanciar una mica quan van aterrar els de la delegació de Madrid amb una política molt agressiva) però sempre m'ha despertat simpatia el personatge.

El cas es que, no sé si per mala consciència d'haver fet el comentari a ca l'Evo una mica a la lleugera o perquè ja tenia el llibre a sobre la taula, em va entrar el cuquet de escatir si calia, o no calia, prendre's en Pániker en serio. I em vaig posar a rellegir-el. (Tot i que llegeixo d'una manera un xic anàrquica, no em costa gens saber per on he passat abans, ni que faci 10 anys, perquè subratllo i marco bastant)

Cal prendre's Pániker en serio?
El llibre recull dos anys del seu diari (1993 i 1994) i es va editar el 2000. Tenia 66 anys quan escrivia el diari, 73 quan ho va publicar i 83 actualment. Això ens ajuda a situar-nos.
Els temes que predominen en aquest tros de diari (però en toca molts d'altres) son la música -Bach, sobre tot- la filosofia i l'amor/sexe (no necessàriament en aquest ordre). També la seva relació amb el mon. De fet la filosofia en Pániker, es, sobre tot, qüestionar-se permanentment a si mateix. Es reconeix egocèntric, en un sentit en que no deixem de ser-ho tots: som el centre del nostre mon i només podem accedir a la resta del mon a partir de nosaltres mateixos.

La paraula “mística” es omnipresent en el llibre, juntament amb d'altres (juntes però no barrejades): retroprogesió, budisme, taoisme, relativisme... Es considera religiós, però aquest concepte te, per a ell, un sentit probablement molt diferent al que te per a altres persones: «hay personas que nos hemos dado de baja de toda institución religiosa, no por falta de sensibilidad religiosa, sino por exceso de ella». I una mica més endavant: «la mística -tal como yo la entiendo- se siente casi más a gusto con el ateismo que con la religión». Es considera un «homo religiosus, pero sin creer literalmente en nada». Aquesta aparent contradicció em va recordar el sentit que donava Einstein al concepte de Religiositat còsmica: «mucho más acentuado en el Budismo… Los genios religiosos de todos los tiempos eran admirables gracias a esta religiosidad que no conocía dogmas ni Dios alguno concebido a la manera del hombre» (Einstein: “Mi visión del Mundo”).
Un altre paraula recurrent es “experiència”; el budisme com a religió empírica: «cada individuo debe recorrer su propio camino».. El cristianisme, en canvi, no es una religió de experiència, sinó de doctrina: «ese cristianismo -oficial y oficializado- es una religión para eunucos.».

Es considera relativista i postmodern, però només en la seva faceta de filòsof, no en la de enginyer: «no hay multiculturalidad en las ciencias duras, en este terreno no cabe ser constructivistas posmodernos». Retreu als intel·lectuals de lletres la seva incultura científica i es refereix al famós tema de les dues cultures de C.P. Snow: «tal vez sepan algo de la polémica Sartre-Camus, pero lo ignoran todo de la polémica Frege-Hilbert, por no hablar del desacuerdo entre Einstein y Bohr». S'interessa (suposo que hi te a veure que fa 17 anys estava de moda) per les teories de la complexitat i del caos; la termodinàmica i la “fletxa del temps”. Cita Gödel, Turing, Mandelbrot, Prigogine... També Cantor, Riemann, Hilbert i altres matemàtics moderns.

Societat/snobisme
«Endogamia barcelonesa»: un dia va al casament del fill de Rubert de Ventós, un altre al de la filla de Pere Portabella... Es fa amb els "nois de Sant Gervasi": Maragall, Obiols, Serra... I forma part de la famosa gauche divine del Bocaccio: Jaime Gil de Biedma, Óscar Tusquets, Antonio de Senillosa, Ricardo Bofill, Oriol Regás... «La broma de la "gauche divine" fue un invento de Joan de Sagarra».
«Mi gente son los lúcidos; los escépticos con sentido del misterio». «Conversar es saludable, lo complicado es encontrar con quién. Porque, descartados los intelectuales petulantes, los egóticos que sólo se escuchan a sí mismos, la gente con dinero y sin cultura, la gente con cultura y sin feeling, ¿quién queda?».
  Assumeix amb elegància però sense masses problemes de consciencia, que va néixer amb la flor al cul, de la qual cosa no en te, evidentment, cap culpa.  «Es, por cierto, una situación que nunca acabo de digerir, la de encontrarme en el bando afortunado».

Música
La va mamar de sa mare. Als cinc anys tocava el piano i poc o molt no ha deixat de fer-ho. Bach i jazz sobre tot. També List, Mozart i molts d'altres (però no Mahler ni Wagner, l'exaspera la lentitud). Moderns? Stravinski, Bartók, Ravel, Debussy... «¿Ópera?: hasta Mozar, bien, después olvídate».

Amor/sexe
Per a ell son indestriables i els viu amb intensitat i profusió. No dissimula ni amaga les moltes relacions que ha tingut, però tampoc en fa morbo ni ostentació.

Escriure
 Català atrapat en la llengua castellana, enveja els escriptors castellans que «no tienen mis problemas de hibridismo lingüístico». Es sent, diu, ciutadà del mon: qui només te una llengua es com qui no en te cap.

El germà

No hi ha sintonia, admet que tenen punts en comú però li sembla, en molts aspectes, un farsant: «una mala mezcla de profundidad y falsedad». «Mi hermano dice estar en contra del Sistema… No existe El Sistema (…) lo que hay es una colección de subsistemas borrosos».

Frases

• Pluralismo es andar por la vida sin absolutos; esto es lo que uno llama “mística”.
• La vida es un suceso carente de significado.
• ¿Qué diablos significa estar al día?
• Escribir es un verbo intransitivo.
• La parte femenina de mí mismo...
• La realidad me infunde demasiado respeto como para que se me ocurra buscarle un fundamento último.

Així, doncs, ens el podem prendre en serio? Doncs deu ni do; jo crec que sí. Mols altres que passen per seriosos, vists de la vora, son força més fantasmes.