Probablement Deu no existeix... ¿o sí?

Hi ha dues grans qüestions per les quals hom es pot plantejar la existència de Deu: qui (o què) ha creat el mon, i quin sentit te la vida. Aquí em vull referir a la primera.

De la Il·lustració ençà, la qüestió sobre si el mon necessitava de la figura d'un creador ha passat per alts i baixos. Una de les respostes més contundents la va donar Pierre-Simon Laplace a Napoleó quan aquest li va preguntar perquè Deu no apareixia en el seu llibre Méchanique céleste: «Sire, je n’ai pas eu besoin de cette hypothèse» ("Senyor, no he necessitat aquesta hipòtesi").

Però aquesta confiança dels científics en la ciència, com a font de explicació última del mon, va trontollar al primer terç del segle XX, precisament de la ma d'alguns dels científics que varen protagonitzar la gran revolució contemporània de la ciència: la formulació de les teories de la relativitat i de la mecànica quàntica. Des de Einstein, que amb una posició una mica ambivalent va donar peu a que ateus i creients es disputessin la seva herència, fins a Eddington, Heisenberg o Schrodinguer, de reconegudes inclinacions místico-filosòfiques, van ser bastants, i bastant prominents, els científics que cercaven un sentit transcendent a vida. A la segona part del segle XX, en canvi, va tornar a predominar la postura escèptica de Laplace o fins i tot bel·ligerant, en la línia de Jacques Monod o Stephen Hawking, per no parlar de Richard Dawkins.

Però vet ací que en les dues últimes dècades la qüestió sembla haver donant un tomb. Com més s'han anat estudiant les condicions imprescindibles per a un univers viable --entenent per viable aquell capaç de donar lloc a galàxies, estrelles, planetes i éssers vius-- més evident s'ha fet que aquestes condicions constituïen un cúmul de casualitats que el feien altament improbable. Es el que se n'ha dit "ajust fi" de les propietats i paràmetres de l'Univers. Veiem algunes d'aquestes improbables casualitats:

La planitut de l'Univers

El primer problema que va presentar l'anomenat model estàndard era el de planitut o densitat crítica. El univers actualment observat te una relació "Ω", entre la densitat actual i la densitat crítica, sensiblement igual a 1. Això vol dir que es pla o molt aprop de ser pla. Però donat que la expansió de l'univers amplifica qualsevol desviació respecte de la densitat crítica, això implica que quan l'univers tenia una edat de només 1ns (una mil-milionèsima de segon) la densitat havia de ser igual a la crítica amb una precisió millor que 1 / 10^-24 .Quelcom inimaginable. Altrament l'univers hauria col·lapsat o s'hauria diluït molt abans de poder formar galàxies i tot el demés. Val a dir que en aquell instant ja s'havia produït la "inflació", que en teoria explica el planxat de l'univers, però no està clar el perquè aquesta inflació va tenir el ritme i la duració justa per produir la planitut primordial. Per acabar-ho d'adobar, les últimes observacions ens diuen que la expansió de l'univers s'està accelerant (línia vermella del diagrama) per mor de una, mal coneguda, "energia fosca" o "constant cosmològica", i que això està succeint des de fa uns 5.000 milions d'anys. A més a més, aquesta Ω te un mínim de 3 components: la matèria corrent (bariònica) la matèria fosca i la energia fosca. El perquè just en aquest moment de la historia de l'univers els tres components sumen 1 es una casualitat notable, de la qual no en coneixem cap raó específica.

La nucleosíntesi del carbó (i altres elements pesants)
La nucleosíntesi es el procés per el qual es formen els elements a partir de components més lleugers. En el univers primordial es varen formar l'hidrogen i l'heli (i petites quantitats d'altres elements) mentre que a l'interior dels estels es van formar, i encara es formen, els elements pesants com el carbó i l'oxigen, que son fonamentals per a la vida. El nucli de carbó es forma a partir d'un nucli de beril·li + un de heli (aquí ho expliquen de forma molt gràfica), mentre que si al nucli de carbó li afegim un altre nucli d'heli (també anomenat partícula alfa) obtenim un nucli de oxigen. Això no tindria res de extraordinari si no fos per la conjunció de casualitats que ho fan possible: 1) la alta inestabilitat del nucli de beril·li (es desintegra en 2.6·10^-16 segons) fa que la formació de carbó sigui prou lenta com per donar temps a que una part es converteixi en oxigen (altrament tota la matèria es convertiria en carbó i aquí s'acabaria la historia), i 2) la formació del nucli d'oxigen es molt improbable, perquè l'energia d'un nucli excitat d'oxigen es inferior a la combinada del carbó + l'heli; a poca energia cinètica que aporti la partícula alfa es produeix un rebot i no hi ha unió. Però donat que, a diferencia del beril·li, el carbó es molt estable, al llarg dels milions d'anys que te la vida d'una estrella, l'oxigen s'acaba formant ¡sense, però, arribar a esgotar el carbó!. Així, doncs, la primera casualitat fa possible que s'arribi a formar carbó, mentre que la segona impedeix que tot el carbó es transformi en oxigen.

I mes...
Hi ha bastants més casualitats però ens allargaríem massa (i la majoria d'elles superen el meu nivell en ciència i matemàtiques). Potser la mare de totes les casualitats es el valor --i la relació entre elles-- de les masses de les partícules fonamentals i les forces amb que interaccionen. El famós enllaç o "pont" d'hidrogen, per exemple, responsable de que l'aigua sigui líquida, el gel floti o la doble hèlix de DNA es mantingui cargolada, n'és una conseqüència. Per no parlar, en fi, de les dificultats per explicar passos difícils en la evolució de la vida, en que alguns han trobat l'argument definitiu del disseny intel·ligent. 

Es possible que s'acabi trobant explicació per algunes d'aquestes casualitats; també es possible que, ben al contrari i com ha passat més d'un cop, coses que semblaven fàcils d'explicar (recordem Laplace) resultin cada vegada més complexes. ¿Aquestes casualitats i aquests fets, no suficientment explicats, son un argument per creure en l'existència de Deu? Òbviament, això depèn de cadascú. La hipòtesi Deu te l'avantatge --si ho voleu veure així-- de que d'una tacada "resolt" tots els problemes. Tots menys un, es clar: ¿com i per què es va crear Deu? Si aquesta idea us neguiteja, seguiu la recomanació de Dawkins: deixeu de preocupar-vos-en i gaudiu de la vida ;-)

  Richard Dawkins, amb una escriptora i una periodista, davant unautobús de la campanya

Alguns enllaços:
 Cosmologia
Ajust fi
Model_Lambda-CDM
Inflació Wiki
Inflació NASA
Diseny intel.ligent
Diseny intel.ligent en anglès (més complert)

Paraules clau:
Ajust fi, Principi antròpic, Constant cosmològica,  WMAP, model Lambda-CDM, complexitat irreductible.

No es un mon per a vells

Ahir, tot llegint l'article del Joan Barril «Tots som de cartró», a propòsit de l'apagada analògica, gaire be podia avançar l'escena que vindria a la tarda. Amb prou feines acabats de dinar, sento trucar la Nora (li conec la manera de trucar), la veïna del 6è. Es una senyora vídua, de més de vuitanta anys, llargs, que viu sola. Sense donar-me temps a saludar-la, amb la veu trencada i mig plorosa, m'agafa del braç:  

--Toni, ja sé que m'agafaràs mania i quan em vegis em fotràs escales avall, però es que no sé que he fet amb la tele i ara em surten unes lletres que no sé que diuen....
--Tranquil·la, dona ara...-- Nerviosa i atabalada no em deixa parlar.
--No et pensis; que abans de molestar-te he fet venir el de la botiga, i m'ha posat una capsa a la tele del quarto, però ara, la del menjador... Ai mare, perquè nostre senyor no s'hem va emportar quan va morir l'Agustí? Què hi faig jo en aquest mon, pobra de mi...?

S'atabala, em prou feines hi sent i el que sent no ho entén. L'agafo i ens en anem cap a casa seva.

Dit en poques paraules i per no allargar-me: a aquesta pobra dona li ha caigut el mon a sobre. Més ben dit, no li ha caigut, li han abocat. Te un televisor de 4 o 5 anys, que va comprar el seu marit abans de morir, amb TDT, i un altre d'antic, al quarto. El primer te un comandament ¡amb 25 o 30 botons! Fins ara només li calia saber engegar i parar, i seleccionar el canal amb els 9 botons numèrics, tal com feien amb l'Agustí, però ara, tant aviat li surten els canals de la radio com els analògics amb «unes lletres què no sé que diuen... ¡ai senyor!» Al quarto es pitjor: intento fer-li entendre que ha d'engegar amb el comandament antic i llavors buscar el canal amb el comandament nou de l'adaptador de la TDT, «ara be, si et surt aquesta pantalla estranya, prem aquest botó que diu "exit"»... en fi, un veritable drama. En Joan Barril ho descriu perfectament:

«...quan la tecnologia es nodreix dels hàbits de consum massiu, algunes persones no poden seguir i es van quedant aïllades i fins i tot estigmatitzades. Envoltats de manuals d’instruccions impresos en lletra minúscula i redactats amb l’argot més incomprensible, ¿no els estem dient a aquests avis supervivents de tantes coses que també ells seran només ciutadans de cartró?»

I més endavant acaba:

«La fi no sempre justifica els mitjans, sobretot quan aquests mitjans estableixen una clara frontera entre els nous invàlids i els que encara arribaran al pròxim invent. Després, els nous apòstols de la tecnologia punta es lamenten de l’anomenada «bretxa tecnològica». En la seva facúndia, no admeten que sobre aquesta bretxa s’han oblidat de construir ponts.»

Ahir vaig sentir dir a un d'aquests fatxendes, a què es refereix Barril, que:

  «Al adelantarnos dos años a Europa, además de crearse más de 40 mil empleos relacionados con la TDT, España se ha convertido en un referente tecnológico.»

Tal com ho llegiu, som un referent a Europa... ¡en bastir falles i decorats de cartró-pedra!. Els trens de rodalia no funcionen però tenim "Aves"; som capdavanters en fracàs escolar però quasi tots els nens tenen ordinador; no tenim tecnología propia però "ens avancem 2 anys" quan es tracta de importar-la. Això sí, l'esforç ha valgut la pena: feu un recorregut pels quaranta canals i escaig que teniu a la vostre disposició i ho podreu comprovar. "Noi, enchega la tele".

 “I have always wished that my computer would be as easy to use as my telephone. My wish has come true. I no longer know how to use my telephone.”
- Bjarne Stroustrup, the designer and original implementer of C++